TEMA:
Tenir cura de la pròpia ànima significa “dir adéu a tots aquests desigs” i ser, en certa manera, un individu apart (“que no es comporta amb les mateixes pautes”82d)? Hi estàs d’acord? Com ha repercutit això en la imatge popular del filòsof?
El filòsof grec Plató establí un dualisme antropològic en la filosofia. Defensava que l’ésser humà està format pel seu cos i per la seva ànima, la qual existia al món de les idees abans de la seva vida terrenal i continuaria existint després de la mort del cos perquè era immortal. Així, la mort d’un ésser humà suposava la separació entre la seva ànima i el seu cos. En aquest moment i segons el filòsof, en gran part influït pels pitagòrics, aquell que ha tingut una vida digne, és a dir, que s’ha dedicat al benestar de la seva ànima, aconseguirà la purificació d’aquesta.
Aleshores, si hem tingut l’estil de vida característic d’un filòsof com Plató o Sòcrates, al morir la nostra ànima, que és el subjecte de coneixement de les idees o essències, se separa del cos per arribar a conèixer aquestes realitats autèntiques. Per tant, allò que la nostra ànima ha conegut al llarg de la seva vida terrenal no constitueix cap tipus de coneixement vertader perquè està basat en els sentits i, conseqüentment, en l’opinió. Algú que no hagi tingut una vida com la que parlem, sinó que s’hagi deixat endur pels plaers del cos, no podrà conèixer les essències de les coses, ja que en morir entrarà en un cicle de reencarnacions i no podrà purificar la seva ànima.
Però deixant de banda si l’ànima arriba a purificar-se o si cau en aquest cicle de reencarnacions, podem dir que cuidar de l’ànima és oblidar aquests plaers corporals i ser diferent a la resta, ja que els altres no acostumen a oblidar-los?
Segons Plató i el seu mestre Sòcrates, sí. Tenir una vida filosòfica consisteix en deixar de banda els plaers carnals i materials perquè aquests ens corrompen i ens confonen. Partint de que el nostre objectiu és conèixer les realitats autèntiques (les idees del món intel•ligible), no hem de deixar que el cos ens obstaculitzi el camí a aquesta purificació, donat que aquells que no són purs en sí mateixos no podran gaudir de l’alliberament de l’ànima i del coneixement vertader. Així, les nostres úniques preocupacions corporals han de ser les pròpies necessitats, com l’alimentació, que és indispensable. El cos doncs, ens omple d’amors però també de pors, d’infinitat de desitjos que no ens deixen veure el nostre objectiu: el coneixement vertader,que aconseguirem mitjançant la nostra dedicació durant la vida física al benestar de l’ànima i, finalment, amb la mort. Això suposarà l’alliberament de la presó en què ens trobem (el cos). Per tant, tenir cura de l’ànima és anar a contracorrent, ja que la majoria de les persones no acostumen a deixar de banda els plaers mundans i li tenen por a la mort, que, al cap i a la fi, ens portarà al coneixement vertader.
Així doncs, el filòsof pot ser considerat un individu apart perquè les seves prioritats no són com les dels sofistes, per exemple, hàbils en la retòrica i interessats en els béns i plaers materials fins al punt de cobrar per divulgar els seus coneixements.
Aquest estil de vida característic de Sòcrates i del seu deixeble Plató condicionà la filosofia i els filòsofs, doncs se sap que els qui dediquen la seva vida a la filosofia no són pas consumistes ni materialistes com ho podien ser els sofistes. El coneixement vertader, el fet de qüestionar-se el perquè de les coses, la curiositat filosòfica, el gust pel diàleg, constitueixen la major de les riqueses per aquells que estimen el saber.
Tanmateix i tornant a la temàtica de la cura de l’ànima, com podem estar segurs de que després de morir i havent dedicat la nostra vida al benestar de la nostra ànima, aconseguirem conèixer les vertaderes realitats, les essències o idees que deia Plató? Hem de tenir fe? Es tracta de religió o de filosofia, doncs? No podem estar segurs de que la nostra ànima anirà a la morada dels déus i allà coneixerà el bé i la bellesa vertadera, entre d’altres idees. Tampoc veig la possibilitat de que alguna ànima expliqui a la resta de nosaltres, malauradament empresonats pel cos, que tot el que ha conegut al món intel•ligible és real, que sí que succeeix aquesta purificació sempre que cuidem de la nostra ànima per sobre de tot. Probablement, adopto una postura força empirista, ja que fins que no ho visqui no ho creuré; però hem d’arriscar-nos a no gaudir dels plaers corporals o materials durant la nostra única vida física? Em temo que no.
Tenir cura de l’ànima potser també significa enriquir-la amb amor, records, experiències adquirides al llarg de la vida, errors que ens fan aprendre, paraules que val la pena escoltar i escriure, sentiments, imatges, infinites sensacions... Els plaers corporals són importants i no els podem ignorar perquè, al cap i a la fi, gràcies també al nostre cos estem on estem, vivim. Si després existeix una altra vida, més pura i autèntica, més vertadera, ja vindrà; primers hem de viure aquesta. I si ens equivoquem i Sòcrates i Plató tenen raó, beneïda sia la seva esperança i, sobretot, l’avís que han intentat fer-nos! Però ja diuen que dels errors s’aprèn... Potser, en caure al cicle de reencarnacions per haver-nos deixat endur per la luxúria, la gula, etc..., trobem la manera de, després d’haver sigut ves a saber quin animal, purificar-nos i conèixer allò que tant havíem d’haver desitjat.
Per tant, a l’antiga Grècia i per a filòsofs com els ja esmentats Sòcrates i Plató, tenir cura de l’ànima era dedicar-se al seu benestar durant la vida terrenal. D’aquesta manera, en morir l’ànima s’allibera del cos, es purifica, arriba al coneixement de les realitats autèntiques aconseguint la màxima felicitat i no cau en el cicle de reencarnacions. Avui dia, la recerca és la mateixa, la felicitat, però els mitjans són diferents. Ens agrada gaudir dels plaers físics i materials i no estem disposats a renunciar-hi, tot i que això potser comporti conseqüències de les quals encara no som conscients o no volem ser-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada