Sembla que cada cop guanya més espai legal un fenòmen que ja era social i que s'havia estès entre adults i adolescents, entre homes i dones, entre alumnes i docents, de totes les classes socials -aquestes que fa temps van dir que no existien, sí...
La pèrdua de la curiositat, la consagració de l'afany de rutina i de ramat com a corolari inevitable. La indiferència davant les respostes, tant si n'hi ha, com si no. La consecució de les energies a l'acompliment del que ja se sap que ha de ser el resultat. La submissió a les regles del què fer tècnic sense cap consideració més.
Què no passarà amb les preguntes? Interessen? Qui pregunta per les preguntes sembla comdemnat a la inactivitat en un món en què tot es concebeix sota el signe del no pares, sigue, sigue. La pregunta es presa erròniament com un instant de suspensió buida, especialment si no comporta un resultat. Tot i que si el té, què faria que interessés més la pregunta que la resposta?
Ens arriba la norma legal en forma de preàmbul de la LOMCE amb totes les respostes sobre el ser i el que ha de ser, sense propiciar cap mena de pregunta. Ni tan sols d'aquelles que en les escoles autoritàries del passat revifat no es gosaven fer so pena de ser escarnit públicament per ignorant.
Els docents volen alumnes que repeteixin bé i els alumnes volen repetir i que els deixin en pau amb la resta de les seves repeticions.
Dat i beneït per una llei que ens està tornant al temps de les cavernes pedagògiques, uns miraran les ombres i d'altres les produiran.
Cansada de tanta jerga sofisticada dels papers oficials, em trobo aquesta perla. Una experiència autènticament competencial, cosa que no em sembla el més rellevant. Si ho penjo aquí és perquè em renova l'afany d'una educació que fent millor el món, ens faci millors a tots els contagiats per ella. Índia, font d'inspiració un cop més.
Ni profetes ni il·luminats guies en mig de la pretesa apocalipsi dels temps sempre canviants, sinó mestres per ajudar-nos a entendre el món. Caldrà, però, que aquests preguin alguna nota del que hi ha i envolta els seus alumnes, els aprenents d'avui per al dia de demà. Sembla que caldrà remoure els seients confortables del costum i de la rutina, groguencs com els fulls d'apunts que alguns encara guarden.
Ensenyar i aprendre són oportunitats per a compartir experiències. La caravana continua la travessa.
Internet ha precipitat el desterrament del tradicional sistema educatiu, basat fins ara en el bombardeig de dades, per donar cabuda a un altre molt diferent a partir de pautes educatives noves adaptades al món canviant, ha dit l'expert en educació Richard Gerver .
Gerver ha insistit en què "no es pot continuar ensenyant els infants am les escoles amb les tècniques del passat" perquè s'han quedat obsoletes.
La por i la negació a una realitat que no es pot aturar són els pitjors enemics... També ha donat un cop d'atenció als docents, a qui ha animat a transformar els seus hàbits d'ensenyament per a incorporar noves estratègies i pautes que estimulin els alumnes a aprendre de manera diferent, tenint en compte la nova realitat.
Una de les claus seria promoure en l'alumne la passió i l'interès per la reflexió i per treballar amb atenció per a entendre perquè passen les coses. Planteja que totes les fases del camí de l'aprenentatger són igualment importants en l'aportació de coneixement i que l'objectiu "seria no tant obsessionar-se amb arribar a la meta per convertir-se en metge o arquitecte del futur, sinó anar aprenent segons s'avança, amb cada pas que es dóna".
Alguns dels reptes de l'educació serien aprendre a treballar en equip, assumir riscos o fomentar la creativitat i l'esperit per a emprendre nous reptes.
El desert està format per milers de grans de sorra. Vull pensar que un dia van ser duríssimes pedres que s'han desfet amb el pas del temps i els canvis inevitables de l'entorn. Es fa llarg de caminar, però no per la duresa del terreny.
El desert és una imatge de la soledat que molts homes i dones van travessar en algun moment de les seves vides d'un límit no desèrtic a un altre límit no desèrtic. D'un món a un altre. Pocs han fet la travessa en absoluta soledat i, sobretot, en absoluta ignorància del que era el desert.
Per això el desert em porta la imatge de les caravanes organitzades que imagino silencioses i sinouses per les carenes enigmàtiques de les dunes relliscant al ritme del vent.
Des del somni premonitori crec recordar el guia de la caravana i el mestratge de la seva mirada. Recordo.
Dedicat al meu mestre de vida, que em va inculcar la passió per viure i per ensenyar: el meu avi.
Del Dicccionario de la Real Academia de la Lengua Española: heterogéneo, a. (Del lat. heterogenĕus, y este del gr. ἑτερογενής).1. adj. Compuesto de partes de diversa naturaleza. homogéneo, a.(Del b. lat. homogenĕus, y este del gr. ὁμογενής).1. adj. Perteneciente o relativo a un mismo género, poseedor de iguales caracteres.2. adj. Dicho de una sustancia o de una mezcla de varias: De composición y estructura uniformes.3. adj. Dicho de un conjunto: Formado por elementos iguales.
Context: enèsima discussió sobre heterogenis o homogenis (grups-classe). L'agrupació dissenya les possibilitats. La metodologia no pinta res. Parlar de democràcia a l'educació és ser valent, sembla ser.
La expansión de las tecnologías de la información y la comunicación e internet, están definitivamente propiciando esa “retribalización” que anunciara Marshall Mcluhan, visionario en este punto donde los haya. La posibilidad que proporcionan estas tecnologías para la comunicación directa entre las personas, la participación y la coooperación, está marcando y va a marcar la recuperación de nuevas sensibilidades y nuevas identidades colectivas e individuales, que comenzaron a perderse hace ya mucho tiempo, con la invención del alfabeto y de la palabra escrita, y que culminaron con la escolarización masiva a escala planetaria y la llegada de los grandes medios de comunicación de masas. (...)
Pregunta: facebook continua bloquejat i de xarxes socials a l'educació, ni pum. Serà que de comunicació directa, no gaire...?
La explicación es que cuando lo social, lo colectivo, lo comunitario, deja de ser preeminente, y el individuo para a ser el centro de todo, comienzan a surgir estrategias de competición por conseguir “un mejor trozo del pastel en el reparto de la riqueza social”. El estado, la nación, el sistema escolar, la universidad, o la organización del trabajo, no son sino herramientas de selección social que organizan esta competición. El Darwinismo, tanto en su concepción biológica como social, vendría a dar un pátina de justificación científica a este modelo de evolución, en el que los mejor adaptados serían los triunfadores.(...)
Pregunta: els millors adaptats al sistema educatiu serien (són?) els triomfadors?
John Taylor Gatto hace un brillante e incisivo análisis de cómo la escolarización masiva y obligatoria ha sido una pieza fundamental en la construcción de una cultura basada, entre otras cosas, en el consumo acrítico y en la predecibilidad de la conducta de las masas, asi como en convertirlas, paradójicamente, en poco productivas. Uno de los principales problemas del capitalismo, como forma de organización de la actividad económica, ha sido históricamente el control de la producción. En la tesis de Gatto, la manera de evitar una mejora de los procesos productivos y evitar la sobreproducción, fue acabar con la imaginación de la gente (“La imaginación es más importante que la inteligencia” nos diría Einstenin), que era la manera de convertirlos en individuos aburridos, carentes de inciativa, sumisos y predecibles en sus hábitos, lo cual era una garantía para la estabilidad de un sistema económico montado en base a la producción y el consumo controlados y constantes. John Taylor Gatto, nos ilustra al respecto con numerosos ejemplos de cómo este diseño se va fraguando entre los siglos XVII al XIX, donde se inicia en Prusia la primera escolarización masiva obligatoria, ” “Mira el filósofo liberal Spinoza. Dijo que la manera de deshacerse de la imaginación era incrustar en la gente reglas sin sentido, competiciones, llenar sus mentes de información inexacta, finalmente ellos cometerán tantos errores o se sentirán tan frustrados, que cederán el proceso de toma de decisiones a otra persona. ” Y esto, por supuesto, se lleva a cabo a través de la escolarización.”
Pregunta: imaginació i metodologies tindran alguna cosa a veure...?
Desde la misma arquitectura cuasi-carcelaria de la escuelas, pasando por aspectos simbólicos como la distribución del tiempo, el orden interior, el curriculum impuesto igual para todos, o la misma separación por edades que discretamente favorece la competición, (no hay competencia entre los diferentes), los exámenes estandarizados, etc., todo tiene un sentido, y nada es casual, según Gatto. Sin embargo esta realidad aparece todavía hoy oculta para la mayor parte de la sociedad, que sigue creyendo en la religión de la educación institucionalizada y en sus títulos, como la verdadera fé y los pasaportes que le llevará al paraiso de una vida confortable y segura.
Pregunta: alguna relació amb l'atenció a la diversitat? Huummm...
Pero la llegada de la crisis puede haber empezado a trastocar esta percepción, justo en este momento en que la tecnología, internet y las redes sociables están abriendo paso a una nueva era de comunicación, sociabilidad, sentido de comunidad, aprendizaje autónomo y empoderamiento de la gente frente a lo institucional, incluyendo todo lo relacionado con la educación y los aprendizajes. Quizás ahora por primera vez en los últimos dos siglos, comienza a vislumbrarse una posibilidad real de transformación de la educación, y desde nuestra perspectiva, no hay otra vía mejor ni posible que democratizándola, liberándola de las ataduras que le han sido impuestas durante estos últimos dos siglos y que la han convertido en mero condicionamiento.
Pregunta: hi ha alguna pregunta?
Y eso empieza, como tantas veces hemos insistido aquí, por dar el protagonismo a los niños y jóvenes en sus procesos de aprendizaje. Y pasa también sobre todo por crear espacios educativos autogestionados, donde las normas, las decisiones, las sanciones incluso, cuando son necesarias, son dictadas y consensuadas por toda la comunidad educativa, creando de esa manera un sentido de comunidad desde la participación consciente, el diálogo, el consenso, la práctica de la responsabilidad sobre los propios actos, y nunca desde la imposición autoritaria, o desde razones o objetivos ajenos a los protagonistas. Es sólo dentro del marco comunitario donde las personas podemos dar lo mejor de nosotras mismas y donde damos sentido a nuestras vidas. Pero esto, como todo lo propiamente humano, tenemos que aprenderlo, experimentarlo y practicarlo.
Pregunta: podem cedir gran part del poder sense perdre l'autoritat per construir espais d'aprenentatge possibilitadors i no determinadors?
Este es el sentido y la práctica que el movimiento por la democratización de la educación viene señalando desde hace mucho tiempo. Como seres humanos tenemos dos necesidades vitales primordiales que deben ser reconocidas y que debieran estar en el corazón de cualquier proyecto educativo: una es la de la libertad, la no coerción, el poder crecer como personas únicas, la necesidad del respeto a nuestra diferencia, a crecer según nuestros talentos y nuestras aptitudes, desde nuestra motivación intrínseca. La segunda es la de reconocer que esta libertad sólo tiene sentido dentro del marco de lo social, de que vivimos en un marco cultural fuera del cual nuestra existencia apenas tiene sentido. Pero eso requiere un aprendizaje, desde pequeños, en los valores de lo comunitario, del dialogo, del consenso, del apoyo mutuo, del respeto al otro, puesto que todo en lo humano es al final una construcción colectiva.
Un altre final de curs amb claustres on cal prendre decisions entre totes i tots. Una altra ocasió d'intercanviar idees i valoracions sobre qüestions generals, que ens afecten a tots. Aquest cop toca decidir sobre si seguim amb els ordinadors portàtils a l'aula o si ens fem enrere i els fem fora, els tornem a les aules d'informàtica i a casa de cadascú. Des d'un punt de vista pedagògic és poc rellevant si els ordinadors continuaran sent personals o propietat de l'institut, sobretot si els alumnes tenen ordinador i connexió a Internet a casa seva. Hi ha hagut un canvi de govern i tenim una nova consellera que fa els seus plans i ens els comenta. Sembla que deixa opció a fer-se enrere amb l'ús dels ordinadors personals a l'aula.
Sobre què consideren els alumnes de l'ús de les TIC a les classes, estaria bé mirar-se aquesta enquesta.
Potser així s'entendrà millor el parcial rebuig dels alumnes a l'ús de les TIC que alguns professors van exposar sense tenir en compte els problemes tècnics que hi van haver a principi de curs i la necessitat de que els professors aprenem a integrar, ja no els ordinadors portàtils, sinó les TIC en la nostra metodologia de treball a l'aula. Tot això pot anar millorant amb temps i dedicació. Precisament el mateix que li demanem als alumnes: esforç per aprendre. Tot aprenentatge vertader implica un canvi i, per tant, un trencament amb la situació prèvia a l'aprenentatge. No voler canviar és no voler aprendre. Poc recomanable per a qui es dedica a ensenyar.
Amenitat i un cert entreteniment no poden evitar aquest trencament que fa mal, que fa crèixer i ens fa desenvolupar-nos. Ni tampoc la centralitat que ha de recuperar, si és que l'ha perdut, l'autoritat del professor, perfectament compatible amb un ensenyament basat en l'alumne.
Prenc una cita citada per Ll.V. al seu bloc sobre el llibre de G. Luri, L'escola contra el món:
En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge. Tant es així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d’autoritat, no de poder o de força. L’autoritat docent és la capacitat del mestre per fer present el coneixement rellevant i facilitar-ne l’assimilació per part de l’alumne.
No podrà ser, al cap i a la fi, un problema d'autoritat més la dificultat per a fer classes amb els portàtils?
Si diferenciem poder i autoritat com ho fa Don Finkel al seu llibre Ensenyar amb la boca tancada, potser podem entendre que els portàtils a l'aula no són més que una de les ocasions en què el professor cedeix part del poder sense perdre ni un tant així d'autoritat. Poder o capacitat de fer que passin les coses, front l'autoritat que crea les circumstàncies en què es pot exercir el poder i que permet al "poble" exercir el poder per a autogovernar-se (pàg. 196).
I segueix: Per a ser lliures d'autogovernar-nos, per a posar en marxa una comunitat democràtica (a gran o petita escala), hem de ser capaços de prendre el poder a les mans. Però alhora hem de respectar les institucions d'autoritat que van crear el lloc on aspirem a exercir poder.
Els ordinadors a l'aula són una oportunitat de que els alumnes participin en el seu aprenentatge, fent efectiu el poder que tenen per aprendre activament. I no hauríem de desaprofitar-la. El professor com a autoritat que es fonamenta en el saber, delimita l'àmbit i els moments en què es fan servir. Construeix un espai democràtic d'aprenentatge i treballa perquè els seus alumnes experimentin amb la seva llibertat sense por a les finestres que puguin obrir ni a les pistes que puguin albirar més enllà de la plataforma o el llibre digital.
Avui sí, avui sí que em poso i escric alguna cosa...ALGUNA COSA. No sé quina d'entre tantes que vaig acumulant i deixant que se superposin unes a altres i vagin despareixent ofegades pel pes de les més recents.
Tinc per triar: que si les protestes indignades que provoquen desconfiança i crítica entre gent de bon criteri que respecto; que si les maleïdes retallades contra les quals sembla que el govern del poble no és més que una realitat desfeta sense haver estat realitzada mai; que si els canvis en el calendari laboral dels professors de secundària per al curs 2011-2012, uns canvis semblants als moviments d'un cranc agonitzant; que si el final de curs amb tota la seva càrrega de decepcions, d'oportunitats perdudes de fer ALGUNA COSA ben feta, però pensem com paguem la factura del gas, això sí.
Sense paraules, és a dir, acceptat sense discussió: els exàmens de setembre són la cinquena meravella del món, el gran descobriment recuperat per a la lluita contra el fracàs escolar. Res d'ensenyar millor: més exàmens, més oportunitats per aprovar per resistència. Només qui aguanta sotmetre's a les exigències dels rituals consagrats per a l'ús dels oficiants desvaloritzats, rebrà la iniciació corresponent. Avui he vist un graduat de l'ESO imprés. Té la mateixa aparença que els antics. Només l'aparença.
Mentrestant, enèsima lectura de Nietzsche, tot un plaer i un malestar alhora. Quan no ens quedi ni aquest apunt de filosofia, espero que em quedi la música i mentres els meus alumnes facin feina, pugui tararejar en veu molt baixa, o recordar un poema, potser recitar un llibre sencer en veu alta passejant...
En aquest bloc per a alumnes de filosofia, aquesta és una entrada de la professora que no sap sobre què escriure i prescindeix de subjectar-se coherentment a un tema coherent. Ja ho fa per mor de la supervivència en el dia a dia.
Però sap sobre què NO escriure: sobre pedagogia i altres herbes d'infusió, sobre valors i altres productes de consum, sobre precisament aquesta crisi, sobre l'absurda ciutadania, la impossible ética i la frustrant filosofia -matèries volàtils d'inconsistència estructural.
A 2n de bat hem posat en pràctica aquest curs les autoavaluacions reflexives. Aquesta és la manera com es podrien anomenar les activitats en què els alumnes autoavaluen per si mateixos la correcció d'una sèrie de respostes destinades a demostrar la comprensió d'un text ampli o d'un recull de textos d'un autor, comprensió en la qual s'han d'explicar i relacionar els conceptes clau i reconstruir les argumentacions.
Un cop rebuda la feina per correu electrònic, els alumnes reben les respostes correctes, havent de corregir i puntuar d'una banda les seves; intentant explicar, d'una altra, quines són les errades que han comés. L'única nota posada per la professora és la de l'autoavaluació reflexiva. Reben dues notes més: la de presentació de la feina i la de la puntuació que ells mateixos s'atorguen. La nota total es calcula per mitjana aritmètica.
Han identificat els errors següents:
1.-Sobre la comprensió: no haver entés la pregunta o entendre la pregunta malament, així com no haver entés el text per la seva dificultat
2.-Sobre les condicions: no dedicar prou temp i no fer la feina amb prou atenció
3.-Sobre les respostes: incompletes, incorrectes per raons exposades al punt 1 o bé per confusió entre les pròpies idees i la resposta a les preguntes sobre el text
Finalment, han identificat l'expressió incorrecta com una causa més d'errades.
Aquest alumnes i jo naveguem junts ja fa dos cursos. Això a aquesta professora no li passava feia temps, doncs es quedava un curs rere l'altre fent 1r de batxillerat, sense poder mantenir algunes empentes i sense poder animar-se a provar experiments diversos i reflexions tan necessàries com estimulants sobre i amb els seus alumnes. Són aquests alumnes els que van inspirar una entrada que va tenir l'oportunitat de formar part del bloc d'un company de feina i que va sorgir a partir de la iniciativa d'aquests alumnes de fer una pàgina de facebook sobre el que passava, en part, a l'aula. La podeu trobar també enllaçada a una de les entrades d'aquest bloc.
Penso que avancem plegats en la construcció d'un aprenentatge en el qual es fomenta la seva autonomia i reflexió. Penso que aprenem si no més, sí una mica millor i sobretot de manera diferent a la que estan habituats i que és la que ens envolta majoritàriament.
Cal canviar maneres de fer sense que això suposi deixar de banda les de sempre. Però les amenaces es multipliquen i les aules corren el perill de quedar-se aillades per complet de la resta del món, just en la línia contrària del que sembla ineludible admetre i posar en marxa en educació.
Entre les amenaces, una de les més pregones és la de la incomprensió amanida amb la por al desconegut. Afegint-li la censura efectiva sense més valoració ni reflexió de cap mena, la condemna es converteix en la norma del pensament unificat.
Manifestament el món dels adolescents es vehicula per les xarxes socials, que no ho són només de relacions personals, sinó també xarxes de coneixement. Si a les aules ens blindem contra això i altres elements considerats "estranys" a la docència, perdrem encara més oportunitats de les que habitualment es perden a causa de la falta de coordinació dels equips, de la falta de formació i de pràtica reflexiva autèntica per part del professorat, de la dificultat per a propiciar una col.laboració real i efectiva amb les famílies, de l'absència d'iniciativa pedagògica dels claustres...
Bloquejar l'accés a facebook resulta una forma de censura inquestionada que des de la por, més temor que cap altra cosa provoca.
Tant de bo els meus alumnes detectant errors no caiguin mai en tenir por a la llibertat!
Ho he trobat a un blog d'un company de professió i no m'he pogut estar d'afegir l'entrada. Estic en dies de vacances, de reflexió i passa que descobreixo, a poc que miri, que no estic sola. Tot i malgrat les aparences...
"He encontrado este decálogo traspapelado en casa. Lo escribió Pedro Morales, un excelente profesor -hoy retirado- de la Universidad Pontificia Comillas que me enseñó Estadística, entre otras muchas cosas. Por supuesto, sólo servía para profesores universitarios. Hoy los profesores somos otra cosa.
1. Nunca comuniques a tus alumnos los objetivos de la asignatura, si es que alguna vez los has pensado, Los alumnos podrían llegar a darse cuenta de que la asignatura es inútil.
2. La información es una fuente de poder: si no quieres perderlo, mantente siempre en una cierta ambigüedad. No des normas claras, ni mucho menos digas qué y cómo vas a evaluar. Te expones a perder autoridad o que tus alumnos dejen de venir a clase (¿por qué iban a hacerlo?). Cuanto menos te definas estarás más a salvo de las críticas.
3. Empéñate en explicar toda la asignatura en tiempo de clase: puedes dar por supuesto que tus alumnos no saben leer. Además, si no te pasas toda la clase explicando, tus alumnos podrían llegar a darse cuenta de que no sabes hacer otra cosa.
4. Convierte tus clases en clase de dictado. Cuanto más copien tus alumnos, mejor, y cuanto más deprisa, mejor todavía: así no habrá tiempo para preguntas inútiles o incómodas. Además, si las cosas van mal, se deberá siempre a los malos apuntes, no a tus malas explicaciones.
5. Evalúa solamente al final del curso o con pocos exámenes parciales, o por lo menos, y esto es lo más importante, con muy pocas preguntas. A la emoción del examen añadirás la emoción de la lotería. Y ya sabemos todos que el que no sabe una o dos preguntas, no puede saber ninguna otra.
6. No se te ocurra evaluar con frecuencia a lo largo del curso, aunque sea de una manera más sencilla e informal y con métodos diversos, porque los alumnos podrían enterarse de lo que saben, de lo que no saben y de lo que deberían saber. Si esto llega a ocurrir te expones a tener que aprobar a todos al final y sufriría tu prestigio respecto a tu alto nivel de exigencia.
7. No caigas en la tentación de utilizar artículos de periódicos, revistas, vídeos, páginas web o blogs que tengan que ver con tu asignatura, ni mucho menos utilices un blog con tus alumnos o aproveches la información disponible en Internet. Mantén el prestigio de la ciencia pura.
8. Nunca confíes en la motivación de tus alumnos ni en su capacidad de aportar algo que merezca la pena. Si estudian es porque no tienen otra cosa mejor que hacer.
9. Convéncete de que somos pobrísimos y de que la escasez de medios nos impide hacer las cosas mejor. Fotocopiar sale carísimo. Si en tu centro hay posibilidad de utilizar Internet, ordenadores, cañones u otros cachivaches tecnológicos, no lo hagas: esos juguetes infantilizan la clase.
10. Cuando no puedas echar la culpa a los alumnos de lo mal que van las cosas, échasela al sistema. Los profesores somos ciudadanos por encima de toda sospecha.
NOTA: Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia."
Als meus alumnes: Que la força ens acompanyi al tornar a les aules en un nou any!
"Estar en el mundo sin hacer historia, sin ser hecho por ella, sin hacer cultura, sin “tratar” su propia presencia en el mundo, sin soñar, sin cantar, sin hacer música, sin pintar, sin cuidar de la tierra, de las aguas, sin usar las manos, sin esculpir, sin filosofar, sin puntos de vista sobre el mundo, sin hacer ciencia, o teología, sin asombro ante el misterio, sin aprender, sin enseñar, sin ideas de formación, sin politizar no es posible”.
Paulo Freire: Pedagogia de la autonomia
Ensenyar serà acompanyar l'estada en el món dels alumnes...
Però si ja hi som al segle XXI! I continuem predicant el futur que ja està aquí? Alguns ja han pujat al tren del connectivisme, de la web 2.0, dels entorns personals d'aprenentatge amb els marcadors i les xarxes socials... D'altres fem encara tímids intents per a endinsar-nos en un marc que ens resulta estrany en la forma, tot i que potser no tant en el fons...per què qui no es va construir el seu entorn personal d'aprenentatge en el seu moment? Si és que realment van aprendre més enllà de recitar tòpics a força de memòria i repetició... Sovint ho poso en dubte quan veig i sento les defenses dels més periclitats i inútils sistemes d'ensenyament-aprenentatge fetes per la majoria dels meus companys i companyes. Alguns conscientment immovilistes, convençuts del que impedeixen fer un cop i un altre; d'altres, ignorants de que els arguments que utilitzen redunden en la defensa de la por dels immovilistes recalcitrants. En mig la bateria de despistats i curiosos, com jo mateixa, que intueix que els canvis són inevitables i sobretot són necessaris. Intentem aprendre d'aquells que van per davant nostre.
Per això segueixo, entre d'altres, el blog d'un company de filosofia, les reflexions del qual són sempre estimulants i enriquidores. D'aquí he tret un vídeo sobre el connectivisme, cosa gens estranya doncs no sóc una bona cercadora de vídeos, tot i que sí que trobo que sóc força bona reconeixent un bon recurs i una oportunitat per aprendre de la mà d'algú que també faci camí en això del saber ensenyar i del saber aprendre.
