Sembla que cada cop guanya més espai legal un fenòmen que ja era social i que s'havia estès entre adults i adolescents, entre homes i dones, entre alumnes i docents, de totes les classes socials -aquestes que fa temps van dir que no existien, sí...
La pèrdua de la curiositat, la consagració de l'afany de rutina i de ramat com a corolari inevitable. La indiferència davant les respostes, tant si n'hi ha, com si no. La consecució de les energies a l'acompliment del que ja se sap que ha de ser el resultat. La submissió a les regles del què fer tècnic sense cap consideració més.
Què no passarà amb les preguntes? Interessen? Qui pregunta per les preguntes sembla comdemnat a la inactivitat en un món en què tot es concebeix sota el signe del no pares, sigue, sigue. La pregunta es presa erròniament com un instant de suspensió buida, especialment si no comporta un resultat. Tot i que si el té, què faria que interessés més la pregunta que la resposta?
Ens arriba la norma legal en forma de preàmbul de la LOMCE amb totes les respostes sobre el ser i el que ha de ser, sense propiciar cap mena de pregunta. Ni tan sols d'aquelles que en les escoles autoritàries del passat revifat no es gosaven fer so pena de ser escarnit públicament per ignorant.
Els docents volen alumnes que repeteixin bé i els alumnes volen repetir i que els deixin en pau amb la resta de les seves repeticions.
Dat i beneït per una llei que ens està tornant al temps de les cavernes pedagògiques, uns miraran les ombres i d'altres les produiran.
Imatge copiada d' aquest enllaç
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada