Fotoreportatges 2014 i context

Els fotoreportatges d'aquest curs han estat molt interessants. Recordem que van precedits per la visita a l'exposició de les fotografies guanyadores a World Press Photo 2014 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en potser un inici d'hores baixes pel que fa a les apostes que ha de fer ara que la cultura institucional és esclava de la campanya pel sobiranisme imperant, tant si agrada com si no. Ja es veurà si les propostes que es mantenen seran com la interessantíssima exposició Metamorfosis o si caldrà sempre invertir part del pressupost en una exposició redundant amb l'entorn dominant, ja sigui destinada a un escriptor o a un moment del passat històric. Per si de cas, ja hem pres nota al nostre centre de que cal explicar el catalanisme polític, no sigui que després els nostres alumnes no puguin entendre el que es diu a TV3. I per ajudar en geografia, a la pàgina web del centre, també de manera molt redundant, es recorda que l'institut es troba a Catalunya. 

De moment la visita a World Press Photo segueix sent una porta oberta al món i una empenta a la creativitat i els interessos dels alumnes. A l'hora de valorar l'activitat, tots coincideixen en destacar la llibertat en la tria del tema com un factor diferencial (aquest sí!) de la resta de matèries. Els agrada triar als adolescents, els motiva i ho demostren amb diferents productes dels quals farem una selecció seguidament. Si els voleu veure tots els que s'han pujat a Youtube els podeu trobar aquí. 

Comencem aprenent a comentar algunes fotografies a classe, per posteriorment visitar l'exposició amb una guia de l'exposició que han de treballar en grup i de manera autònoma. Els agrada molt més que la visita guiada i sovint demanen més temps per tornar a veure fotografies que els han impactat especialment. 

Després preparen els fotoreportatges amb una guia de treball que els fa prendre decisions com el tema, però també la perspectiva, l'enfocament, el punt de vista i altres aspectes bàsics de qualsevol fotografia que vulgui ser un reportatge. Finalment, presenten el seu treball a la resta de la classe i l'analitzen segons unes pautes proposades per la professora. El resultat és positiu i l'experiència satisfactòria. El curs vinent no sé on treballaré, així que espero que es pugui mantenir l'activitat vistos els resultats. 

Crida l'atenció que sovint triïn un enfocament descriptiu, però també de tesi, com passa als que han coincidit en tractar el tema de la felicitat. 

Ja sigui per mostrar que la felicitat no té edat....


 

 Com que està a diferents llocs i a l'abast de tothom...

 

Ens caldrà contrastar aquestes concepcions amb la feina que tenim pendent aquest darrer trimestre sobre les ètiques materials.

Hi ha qui es centra en un fenomen concret, com l'amor, i mostra la seva diversa presència en la vida...


 

Hi ha qui prefereix observar i, fins i tot plantejar hipòtesis, sobre fenòmens socials com el de les modes i la seva influència en els adolescents:

 

 ...O què passaria si algú et dóna la mà o una abraçada inesperadament?

 

 També hi ha qui de manera directa intenta mostrar els perjudicis de l'adicció al mòbil inventant històries al carrer:

      


Si això forma part de l'experiència dels adolescents, de la de tothom forma part l'aigua, tan necessària i devaluada al mateix temps:

 

La sorpresa ha estat també el punt de partida d'algun fotoreportatge, també vinculat a l'aigua, tot i que de manera ben diferent:

 

 Finalment hi ha hagut qui ha parat atenció en allò que es veu i no ens mereix prou interès, ni tan sols ho valorem com cal. L'art urbà, per exemple, no és art?

 

Hi ha hagut mirades més abstractes que s'han fixat en allò de comú que hi ha en tot el que veiem: els colors.

 

 I finalment, hi ha hagut qui ha mirat amb interès l'organ de la mirada, l'ull, i el seu color per allò de que el color dels ulls defineix la personalitat, per concloure que no, res de tot això. La suposada saviesa d'algunes dites populars ha estat posada en qüestió. Els ulls ho diuen tot...

 

Per continuar: quines són les preguntes filosòfiques que es troben a aquests fotoreportatges? Potser el curs vinent se'n parlarà.

Mirades que enlairen

Irene, Aissatou i Laura van decidir mirar i fer-nos mirar el cel des de les seves finestres obertes al món. 

Les finestres de casa, les finestres d'un dia de passeig, les finestres sobre paisatges urbans sobrevolats com si fossin la pista d'enlairament d'un prometedor aterratge. I a aquest horitzó per on deixaven anar les seves mirades  li van posar paraules com qui deixa les molles de pa per no perdre's en el camí de tornada. 

Perquè tornar a casa és tornar al lloc on la mirada és, és lliure sense més. La mesura d'un dia és la del cicle que recorre la mirada meravellada davant del que dia rere dia, mentre dura la vida, pot mirar en llibertat. 

Més mirades

Segueixen pujant els seus particulars fotoreportatges: lliures i oberts d'allò que han trobat interessant mirar i especialment fer-nos mirar. Van prenent de mica en mica les regnes... Mirem-los venir!

Mirades adolescents

Tenim la sort de compartir un espai horari reduit però interessant a 4t d'ESO: una hora setmanal d'ètica. (Em nego a donar-li el nom oficial, ni abreujat. Per allò de continent i contingut, entre d'altres raons). Durant el segon trimestre hem intentat aprendre a mirar. 

El nostre punt de partida va ser l'exposició World Press Photo 2012 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Havíem començat el treball a l'aula, un treball que ens va  portar fora d'ella i que va convertir l'espai de les hores de classe en una estona de treball en equip. Front les grans parafernàlies pedagògiques, intentava practicar una pedagogia pobre i intuïda més que rígidament dissenyada i establerta en una programació prèvia a complir com si de un llibre sagrat es tractés. 

La inspiració venia d'anys enrere, quan vaig llegir el llibre de C. Pardo sobre les TIC, ara anomenades TAC. Podeu fer-vos una idea del contingut de la seva reflexió a aquesta entrevista. Al capítol final recollia la proposta d'un pedagog desconegut per mi, Jan Masschelein, sobre la necessitat d'educar la mirada i la relació entre aquesta i l'atenció. El text citat tenia un títol prou explícit i atraient: E-ducar la mirada. La necessitat d'una pedagogia pobre. 

Aquesta pedagogia "no requereix una metodologia rica, sinó que demana una pedagogia pobre, és a dir, pràctiques que permetin que ens exposem, que ens portin al carrer, que ens disloquin." (la traducció és meva). Caminar com mirar de nou perquè sortim a mirar. Una mirada que sigui transformada i transformadora perquè convoqui la possibilitat d'una experiència, d'un aprenentatge autèntic. 

Hem defugit l'emfasi en la tecnologia -tan poc curós amb l'atenció- i ens hem centrat en crear condicions perquè el clima a l'aula fos relaxat i atent al treball compartit.
Havien d'elaborar un fotoreportatge sobre un tema que trobessin interessant, fer ells mateixos les fotografies amb els dispositius que tinguessin a l'abast i posar un peu de foto que fos orientador de la mirada sobre la seva mirada.
L'efecte no ha estat merament subjectiu, sinó que ha trascendit la simple perspectiva personal i ha aconseguit exposar una visió que és constatació i reflexió alhora. No han estat productes perfectament acabats. El seu valor no es troba ni en la perfecció o en la complexitat tècnica ni en l'efecte estètic que puguin produir. El seu valor es troba en la mirada que mostren. L'experiència no ha estat destinada a aconseguir comprensió ni consciència, sinó a practicar la llibertat. 

Només així, com afirma J. Masschelein, potser es produirà una transformació personal, cosa que exigeix l'alliberament de la mirada i la converteix en un espai il.luminador. Es tracta d'estar present en el present, d'estar atent: d'exposar els propis límits i d'exposar-nos davant d'ells. Una aposta arriscada que els adolescents practiquen amb molta menys por que molts dels adults que conec.
Aquí teniu una mostra de com  uns noies i noies s'han capbussat en l'experiència sent intèrprets de les seves pròpies imatges. 

Mini Síndics a Les Termes

El primer trimestre del curs 2011-12, els alumnes de 4t ESO C van participar en una activitat que el Síndic Municipal, Josep escarpín, havia proposat a la professora d’Ètica, Dolors Alcántara.

Per començar vam comptar amb els contactes que ens va facilitar el Síndic i que eren persones coneixedores de la problemàtica social des de les diferents vessants que la seva relació amb el barri els permetia:

-Cristina Vidal, educadora social.

-Nois i noies amb síndrome de Down que viuen a un pis sense tutelar, autònomament.

-Persona afectada amb el VIH-SIDA que viu a un pis no tutelat.

-Àngel Muñoz, coordinador de districte.

-Joan Jordán, representant de la policia local.

-Un representant de l’associació de Veïns.

Els alumnes s’hi van dedicar amb desigual entusiasme, tot i que alguns van compensar amb escreix a altres. L’objectiu era obtenir informació sobre la situació dels habitants del barri, de manera que aquesta s’incorporés a l’actuació del Síndic Municipal. Els alumnes, treballant en grup, feien de “mini” Síndics.

Per estalviar-nos discussions sobre la necessitat de diners per fer qualsevol projecte educatiu o sobre la dedicació horària d’alumnes i professora cal destacar:

 -no vam disposar de cap mitjà material més enllà dels habitualment utilitzats a l’aula, ni de cap pressupost extra;

-no vam disposar de cap dedicació horària extra dels alumnes més enllà de les entrevistes, d’una durada màxima de tres hores en algun cas;

-ni de cap feina especial per part de la professora al procurar que la feina en grup dels alumnes anés adreçada al coneixement directe de la realitat propera amb els propis mitjans dels alumnes i al seu desenvolupament personal com a ciutadans i ciutadanes.

Vam fer classe d’ètica i ciutadania democràtica aplicada, perquè per al desenvolupament no va ser menor la importància de la forma com iniciàvem el projecte i com es prenien les decisions. Sent un dels eixos temàtics la reflexió sobre la democràcia, no podíem deixar passar l’ocasió de fer democràcia a l’aula.

Un cop elaborats els aspectes bàsics de la proposta entre el Síndic i la professora, aquesta proposta va ser exposada al  grup i va ser posada a la seva consideració i votació. Si el grup no l’acceptava, calia abandonar el projecte i deixar-lo per a un altre trimestre amb un altre grup. El grup, però, va votar majoritàriament a favor de dedicar temps a l’aula i fora d’ella a treballar en grup el projecte.

I és que sense l’acceptació dels alumnes el projecte hauria estat una feina obligatòria més que no hauria provocat probablement gaire interès i, per tant, no hauria comptat sinó amb una pobre dedicació. Sovint passa que anar a la recerca d’allò que motiva intrínsecament es troba a partir de preguntar, d’escoltar i d’acceptar les respostes. Sovint passa que aquest ja és un bon punt de partida per comptar amb la seva participació.

Si voleu saber més de com va anar aquest projecte i dels seus resultats pedagògics, podeu mirar aquí. Podeu considerar que no van ser gaire cosa, però només si deixem de banda el que va suposar l'experiència per als alumnes i que van explicar a una entrevista que se'ls va a Ràdio Sabadell.