Irene, Aissatou i Laura van decidir mirar i fer-nos mirar el cel des de les seves finestres obertes al món.
Les finestres de casa, les finestres d'un dia de passeig, les finestres sobre paisatges urbans sobrevolats com si fossin la pista d'enlairament d'un prometedor aterratge. I a aquest horitzó per on deixaven anar les seves mirades li van posar paraules com qui deixa les molles de pa per no perdre's en el camí de tornada.
Perquè tornar a casa és tornar al lloc on la mirada és, és lliure sense més. La mesura d'un dia és la del cicle que recorre la mirada meravellada davant del que dia rere dia, mentre dura la vida, pot mirar en llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada