Autoritat, TIC i ordinadors.

Un altre final de curs amb claustres on cal prendre decisions entre totes i tots. Una altra ocasió d'intercanviar idees i valoracions sobre qüestions generals, que ens afecten a tots. Aquest cop toca decidir sobre si seguim amb els ordinadors portàtils a l'aula o si ens fem enrere i els fem fora, els tornem a les aules d'informàtica i a casa de cadascú. Des d'un punt de vista pedagògic és poc rellevant si els ordinadors continuaran sent personals o propietat de l'institut, sobretot si els alumnes tenen ordinador i connexió a Internet a casa seva. Hi ha hagut un canvi de govern i tenim una nova consellera que fa els seus plans i ens els comenta. Sembla que deixa opció a fer-se enrere amb l'ús dels ordinadors personals a l'aula.

Sobre què consideren els alumnes de l'ús de les TIC a les classes, estaria bé mirar-se aquesta enquesta.

Potser així s'entendrà millor el parcial rebuig dels alumnes a l'ús de les TIC que alguns professors van exposar sense tenir en compte els problemes tècnics que hi van haver a principi de curs i la necessitat de que els professors aprenem a integrar, ja no els ordinadors portàtils, sinó les TIC en la nostra metodologia de treball a l'aula. Tot això pot anar millorant amb temps i dedicació. Precisament el mateix que li demanem als alumnes: esforç per aprendre. Tot aprenentatge vertader implica un canvi i, per tant, un trencament amb la situació prèvia a l'aprenentatge. No voler canviar és no voler aprendre. Poc recomanable per a qui es dedica a ensenyar.

Amenitat i un cert entreteniment no poden evitar aquest trencament que fa mal, que fa crèixer i ens fa desenvolupar-nos. Ni tampoc la centralitat que ha de recuperar, si és que l'ha perdut, l'autoritat del professor, perfectament compatible amb un ensenyament basat en l'alumne.

Prenc una cita citada per Ll.V. al seu bloc sobre el llibre de G. Luri, L'escola contra el món:

En una autèntica relació pedagògica el centre mai no està ocupat per l’alumne, sinó per l’autoritat del mestre, capaç de guanyar-se l’atenció de la classe i d’organitzar la relació de l’alumne amb els continguts d’aprenentatge. Tant es així que si el mestre no té autoritat, difícilment hi ha aprenentatge. Evidentment estic parlant d’autoritat, no de poder o de força. L’autoritat docent és la capacitat del mestre per fer present el coneixement rellevant i facilitar-ne l’assimilació per part de l’alumne.

No podrà ser, al cap i a la fi, un problema d'autoritat més la dificultat per a fer classes amb els portàtils?

Si diferenciem poder i autoritat com ho fa Don Finkel al seu llibre Ensenyar amb la boca tancada, potser podem entendre que els portàtils a l'aula no són més que una de les ocasions en què el professor cedeix part del poder sense perdre ni un tant així d'autoritat. Poder o capacitat de fer que passin les coses, front l'autoritat que crea les circumstàncies en què es pot exercir el poder i que permet al "poble" exercir el poder per a autogovernar-se (pàg. 196).

I segueix: Per a ser lliures d'autogovernar-nos, per a posar en marxa una comunitat democràtica (a gran o petita escala), hem de ser capaços de prendre el poder a les mans. Però alhora hem de respectar les institucions d'autoritat que van crear el lloc on aspirem a exercir poder.

Els ordinadors a l'aula són una oportunitat de que els alumnes participin en el seu aprenentatge, fent efectiu el poder que tenen per aprendre activament. I no hauríem de desaprofitar-la. El professor com a autoritat que es fonamenta en el saber, delimita l'àmbit i els moments en què es fan servir. Construeix un espai democràtic d'aprenentatge i treballa perquè els seus alumnes experimentin amb la seva llibertat sense por a les finestres que puguin obrir ni a les pistes que puguin albirar més enllà de la plataforma o el llibre digital.