dimarts, 9 de març de 2010

Escacs i evolució

Segons Jordi Agustí, autor del llibre El ajedrez de la vida, els éssers humans "som fills de la crisi". El paleontòleg de l'IPHES analitza com es produeix l'evolució de les espècies. Afegim aquí gran part de l'entrada que es publica avui mateix al bloc de l'IPHES.

En què s'assembla una partida d'escacs a l'evolució? "Aquest joc constitueix una adequada metàfora de l'evolució, perquè en ambdós casos es pot arribar a extrems insospitats de complexitat a partir d'unes regles relativament senzilles. Com en els escacs, l'evolució es compon d'una sèrie de fitxes, les espècies, que es mouen sobre un tauler, l'entorn ambiental. Igual que succeeix en les partides d'escacs, totes elles competeixen per la possessió de l'espai, per sobreviure i perpetuar-se en el temps; en definitiva, pel control del futur", observa Jordi Agustí, paleontòleg i responsable de l'àrea d'Investigació de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), amb motiu de la publicació del seu últim llibre El ajedrez de la vida, editat per Crítica. Quins mecanismes intervenen perquè una espècie sobrevisqui o desaparegui del tauler són algunes de les reflexions que planteja l'autor d'aquesta publicació. Quant al nostre llinatge humà, Jordi Agustí considera que ha estat modelat per les successives crisis climàtiques que han tingut lloc durant els últims 5 milions d'anys.

Malgrat les similituds constatades entre l'evolució i una partida d'escacs, per a Jordi Agustí existeix una diferència profunda entre ambdues: "En la partida d'escacs, el que controla l'esdevenir del joc és la ment dels jugadors, un factor extern a la pròpia partida" - puntualitza el mateix autor-. Però quin és el factor que controla la partida de l'evolució? Charles Darwin ho va descobrir fa 150 anys: la selecció natural dels individus més ben preparats per sobreviure en l'ambient i transmetre així els seus gens a una major descendència.

Encara que amb vacil·lacions, el mecanisme bàsic proposat per Darwin es va constituir en el nucli central de la Teoria de l'Evolució. Després de la seva formulació, l'argument de la selecció natural va anar perfilant-se i perfeccionant-se, assimilant els descobriments posteriors a Darwin, com és el cas de la genètica mendeliana, la teoria de la mutació o els processos aleatoris que poden influir en l'evolució. Tot això va donar lloc a mitjans del segle XX a una nova reformulació del darwinisme, l'anomenada "Teoria Sintètica de l'Evolució".

Tanmateix, a partir dels anys 70, aquest marc teòric serà fortament contestat, principalment des de la paleontologia, una ciència que, en paraules d'Agustí, fins llavors semblava immune a la renovació. Liderats per la poderosa personalitat del paleontòleg americà Stephen Jay Gould, es qüestiona fortament el paper de la selecció natural com a mecanisme director del procés evolutiu.

Una altra idea que Gould i altres autors oposen al darwinisme clàssic és el paper preponderant que l'atzar sembla haver jugat en l'evolució, per considerar, d'acord amb les investigacions de David Jablonski, que els caràcters que en temps "normals" haurien afavorit la supervivència de les espècies, resultarien inoperants, per exemple, durant els moments en què es produeix una extinció massiva.

Però on la crítica de Gould es torna més incisiva és quan qüestiona el concepte de progrés biològic. Per a aquest paleontòleg, el que realment s'ha produït és una disminució del nombre de tipus biològics Ara bé, en diverses parts de El ajedrez de la vida Jordi Agustí posa en dubte l'argumentació de Gould i admet que l'existència de progrés biològic constitueix efectivament, un problema per als biòlegs evolutius, encara que remarca, tanmateix, l'existència de mecanismes que haurien afavorit aquesta "sensació de progrés" que s'observa quan s'acudeix al registre fòssil.

"Aquests mecanismes es basarien en la successió de crisis biològiques que han afectat la història de la vida i, per la qual, s'han anat seleccionant aquelles característiques -assenyala Jordi Agustí- que donen resistència a l'extinció durant els esdeveniments catastròfics de dimensió variable que han puntuat la història del nostre planeta. Un dels millors exemples d'aquesta evolució seria el nostre propi llinatge humà, que ha estat modelat per les successives crisis climàtiques esdevingudes en els últims 5 milions d'anys. Instal·lats durant milions d'anys en la pàtria comuna africana, esdeveniment rere d'esdeveniment i cop rere cop, els nostres avantpassats van forjar les successives llavors que van desembocar finalment en el que, per a bé o per a malament, ens hem convertit. No hi ha dubte. Som fills de la crisi", sentencia Jordi Agustí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada