dilluns, 15 de novembre de 2010

Preguntes metafísiques il.lustrades-I

Quina activitat proposar per a aprofundir en les preguntes de la metafísica que estimuli la creativitat, deixi llibertat, no sigui memorística sinó comprensiva i fomenti la reflexió argumentada des del nivell dels alumnes de 1r de batxillerat? Per què no IL.LUSTRAR amb cançons, imatges o textos de qualsevol tipologia alguna de les preguntes metafísiques clàssiques? Què no es podrà trobar si la metafísica és una preocupació humana que no ha deixat d'inquietar? I per què no convertir les millors en aportacions a aquest blog (o bloc?) d'alumnes? Doncs aquí va la primera, de l'Ainoa Olmo. No oblideu que no és un comentari de text.

“Ahora, de golpe, lo era todo,
Igual que el ser de carne y hueso,
Nuestra ración de realidad,
El mismo ser hombre, poco o mucho.”


José María Valverde

Amb aquest últims versos del poema En el principio, el poeta y traductor José María Valverde va exposar la seva pròpia definició del llenguatge, de la paraula. Quan vaig llegir el poema però, vaig veure més que la definició del llenguatge, ho vaig entendre com la definició d’una part del seu ser, del ser de totes les persones, tant important com el propi cos, el que ens diu que som aquí, que existim. Ho vaig compendre com la definició de la nostra essència, el que normalment anomenem ànima.

La pregunta sobre si existeix l’ànima humana és una d’aquelles a la qual no trobo cap resposta que sigui del meu grat. A mesura que avança el curs de psicologia, em vaig adonant que el que jo anomenava ànima quan era petita, aquella cosa immaterial on residien els nostres sentiments, la nostra personalitat, etc, no és res més que el nostre cervell. Finalment seria aquest òrgan, a vegades tan difícil de controlar, el responsable de totes aquelles funcions que sempre s’havien atribuït a l’ànima, i per tant, no li deixaria lloc a aquesta. La meva racionalitat em tira cap a aquesta resposta, ja que la veig més fonamentada (explicaria, per exemple, que després de patir una lesió cerebral, una persona perdés la seva consciència o personalitat). Hi ha una cosa però, que no té res a veure amb la meva raó, que no em deixa posicionar-me del tot: el que jo entenia com ànima quan era petita era una cosa que perviuria al llarg del temps, després fins i tot de la meva mort, i el cervell clarament no farà, algun dia caducarà com la resta del nostre cos.

I per què he escollit llavors aquest poema, i en concret, aquest versos? Simplement perquè m’han donat un fil d’esperança per poder conviure amb més tranquil·litat amb la meva contradicció.

Que del que seria la definició del llenguatge, jo hagi tret la definició de l’ànima, se’m feia una mica estrany. Vaig pensar sobre que hauria endut a Valverde a definir el llenguatge com una part del seu ser, allò que li diu que existeix. I després donar-li voltes i més voltes, vaig arribar a la següent conclusió: el llenguatge era l’eina mitjançant la qual Valverde transformava el que sentia (el que podríem anomenar una part de la seva ànima) en una obra artística, la qual perdura encara, després de la seva mort.

La pintura, la música, l’escultura... totes són eines a partir de les quals podem “immortalitzar” una part nostra, alliberar-la del cervell i transformar-la en una altra cosa. Deixem la nostra essència en totes aquelles coses que creem i que perviuran més que nosaltres. L’hem deixat al diari personal, en els dibuixos de casetes que fèiem als pares pel seu aniversari, en aquella melodia que xiulàvem quan estàvem contents... Fins i tot es podria dir que jo mateixa l’estic deixant en aquest comentari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada