Marinero, busco el mar
Desde el aire y no lo veo
Sé que debajo está el mar
Y sé que encima está el cielo.
Voy entre el cielo y el mar.
Mas yo voy buscando el mar
Y no lo veo.
Rafael Alberti
Rafael Alberti va escriure aquests versos en un dels seus viatges en avió, ell sabia que sota els núvols estava el mar, però no el veia.
A mi aquest poema, encara que no sigui aquesta la seva intenció, em fa pensar en si es possible saber la veritat. El poeta ens situa a l’aire, al mig del mar i el cel, dona per suposat que hi ha un mar y un cel encara que no els veu, ni els troba. Tot i així continua la seva recerca.
Jo m’imagino l’aire com la incertesa, que està en mig de la veritat ( el mar) i de la falsedat ( cel). Dic que la veritat seria el mar i la falsedat el cel i no a la inversa , perquè el poeta emfatitza més el seu desig de trobar el mar i si ho apliquem al dia a dia, volem trobar la veritat, la falsedat només la utilitzem per descartar possibles veritats.
Afirmem que hi ha una veritat i es pot dir que morim buscant-la, però no tenim cap certesa de que aquesta existeixi. Ens hem de conformar sabent que una cosa és o no és falsa i suposant que no és falsa no podem esbrinar si serà o no certa.
Les coses que considerem falses, són les úniques certeses que tenim i de totes maneres, qui ens asegura que realment és fals allò que considerem com a tal?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada