....què no podrem fer als centres educatius? De meditacions agosarades.

Sobre l'aplicació de la meditació a l'àmbit educatiu ja vaig fer una entrada en la qual es recollia, entre entrevista i reportatge, més d'un argument sobre els beneficis de la pràctica de la meditació. La millora del sentiment de benestar, de felicitat, així com de la capacitat d'atenció i concentració eren resultats comprovats.

Prèvia consulta a la meva mestra de ioga, em vaig atrevir a iniciar els alumnes en la pràctica de la meditació. Portava un temps practicant-la a casa, havia llegit el llibre de Linda Lantieri, després d'haver seguit l'entrevista que li feien a un programa de TV. 

No va ser una gran gosadia la meva: amb alumnes de 1r de batxillerat, dels quals sóc tutora, i amb els quals em trobo quatre hores per setmana per aprendre diverses qüestions de psicologia i de sociologia. A les poques setmanes de classe, el bon ambient era evident. En part, encara estaven en el "núvol de pas" de l'ESO al BAT i no havien aterrat ben bé en la nova realitat acadèmica, però la bona disposició expressada per la participació i els somriures, em va encoratjar i m'hi vaig llençar fent-los la proposta, que van acceptar entre encuriosits i sorpresos. Dia rere dia durant setmanes vam anar aprofundint en la pràctica de la meditació. La vam fer extensiva a l'aula de filosofia, més nombrosa i conflictiva. Va funcionar en part, només en part. Al novembre, alguns alumnes demanaven fer meditació. El benestar aconseguit era evident per a la majoria. Hi havia objectors, però respectuosos. Meditar és una tècnica oberta, al meu entendre. El seu respecte i la seva espera tranquil.la també era una forma de meditació.

Es tractava de parar durant uns minuts el procés de resposta continuada als estímuls propis i de l'entorn, el neguit de l'activitat ininterrompuda. Només calia aturar-se i ser, de mica en mica, conscient d'un mateix. Qualsevol estadi de la meditació és beneficiós. Ni que sigui per adonar-nos de que respirem sense fer res, sense esforç, ja és important, ja és un gran avanç. Els primers beneficis van arribar de seguida.

Les darreres setmanes de curs, però, he estat poc disciplinada i he/hem abandonat la pràctica de la meditació. Un dia estava pressionada per la por a no tenir temps per a fer un examen. Jo, que avorreixo els exàmens fets en aquestes condicions de pressió, que avorreixo tot el que es fa sota condicions de pressió... Vaig caure -ah, el costum i la inconsciència, quina barreja! - i vaig dir que no i vam trencar amb un acabat d'iniciar bon costum.

Tinc clar, però, que la pràctica compartida de la meditació va fecundar principis que a l'hora d'aprendre plegats, a l'hora de treballar a l'aula, han fonamentat una relació professora-alumnes que val la pena continuar treballant i aprofundint, investigant què aporta en la recerca de fer de l'aula un lloc obert per a la recerca compartida. Malgrat el context acadèmic i organitzatiu imperant.

Per això, torno a la meditació com a eina educativa i amb més gosadia que abans, ampliant el seu abast . Fins ara les classes de ciutadania a 2n d'ESO estan sent una experiència insatisfactòria i estressant per la dificultat dels alumnes de mantenir l'atenció uns escassos minuts. Meditació per a la professora com a preventiu del seu estrés i meditació per als alumnes, per afavorir la millora de la seva atenció relaxada.

Si ho han aplicat a una presó, i ha funcionat... què no podrem fer als centres educatius? Potser tanta parafernàlia tecnològica no és la clau, sinó que sanar la ment distorsionada és condició prèvia per a tot el que volguem fer. Especialment a una tasca de tanta envergadura com la d'aprendre-ensenyar (impossible l'una sense l'altre: no ho dubteu) no s'hauria de confondre la forma amb el fons.