dissabte, 22 de desembre del 2012

Fent filosofia o filosofant

Fa temps que no hi ha cap entrada amb dissertacions dels alumnes. Poca producció d'una banda. Desànim de la professora a l'hora d'alimentar el blog. No són bons els temps ni per a l'educació, ni per a l'ensenyament, ni per a la filosofia. 
Al meu voltant tot segueix igual. Si algú es mou, ho fa pel català, que no està amenaçat perquè no ho pot estar. Seria canviar l'estat i això és precisament el que s'està evitant fer. Però un cop més hi ha qui tanca files al voltant dels que ens retallen i ens fan treballar en pitjors condicions, mentre expliquen les seves històries i les d'alguns. Ni cas de desnonaments, gent que frega l'umbral de la pobresa, famílies senceres a l'atur. Per exemple. Al meu voltant tampoc no passa res. Per no passar, ni escriuen correus electrònics, ni parlen, ni res. 

Aquest curs el grup de 2n de batxillerat és de quaranta nois i noies. L'aula és de l'època LOGSE, podríem dir, pensada per una mica més de la meitat dels alumnes actuals. Però hem fet un viatge en el temps i hem tornat a les dels primers anys de la transició, en alguns casos amb més de quaranta alumnes per aula. Si el viatge fos per a tot, no estaria gens malament el canvi. Podríem canviar algunes coses que llavors vam donar per bones, vam creure que es podrien tolerar. Ens podríem adonar d'altres. Miraríem el present des del futur i no des del passat, com vam fer. 

A les classes d'història de la filosofia intentem pensar el present des del passat per tenir eines de cara al futur.  Es revelen perspectives. La primera i principal és que seria molt trist privar a tothom de poder fer filosofia si aquesta resulta ser de les poques que ensenya a pensar per un/a mateix. Ja és prou absurda la situació de que els alumnes hagin d'optar entre examinar-se d'història d'Espanya o d'història de la filosofia a les PAU. No ho és menys que hi hagi professors d'història que facin d'això una qüestió poc menys que personal i competeixin. I què dir de les eternes classes magistrals, dels exàmens memorístics, de creure que això és ensenyar i que aprovar així és aprendre. Perquè un text o dos no fa pensament propi. 

Però començo a pensar que això del pensament propi li interessa a molt poca gent. A molta gent de filosofia tampoc. Quin interés podria tenir promoure'l, si és que és possible fer-ho? D'entrada sembla que encara és necessari aclarir què és això de pensar. Aclariment gràcies a J.B. 

Idoia Capuz es planteja si avui dia hi ha mestres socràtics, i si són necessaris. No és aquesta la línia que està inspirant la reforma educativa que ve. 

Irene Sánchez valora que el nostre sistema educatiu no funciona i que cal un canvi cap a un socratisme pedagògic i didàctic. També dubta de la possibilitat de la seva aplicació, però no per insuficiència del mètode, sinó per demostrada inutilitat del vigent i majoritari, que continua i sembla que continuarà sent vigent i majoritari, no importa la llei en qüestió, doncs a l'aula ens trobem els alumnes i els professors, sent aquests els que fem possible la llei i les seves interpretacions. 

Però si no existeix l'espai de l'aula, tota possibilitat resta anul.lada. Per això cal tornar a compartir dissertacions: per expandir les possibilitats més enllà del seu espai i demostrar mostrant. Només cecs d'ideologia o competitivitat no veuen els fruits, ni es poden deleitar amb ells. 



1 comentari: