divendres, 18 de desembre de 2009

Dissertacions, les millors. Capítol 1

Inaugurem una línia de contingut en el bloc: una mostra de les millors dissertacions dels alumnes de filosofia de batxillerat. No es tracta només de que serveixi d'exposició del talent dels alumnes, perquè hi ha molts talents que de moment aquí no s'han vist reflectits i que potser no es veuran reflectits mai en aquest lloc. Es tracta també de que serveixin de models reals per a la pràctica de la dissertació dels alumnes que s'inicien en aquesta modalitat d'exercici de filosofia, els alumnes de 1r especialment.

En aquest primer capítol exposem les dissertacions de dues alumnes de 2n, Patrícia Jiménez i Anna Mª Porredón. Aquesta professora no necessàriament comparteix les seves idees, cosa que no té la més mínima importància. L'important en filosofia, aquí i ara i també sempre i en qualsevol lloc, és pensar per un mateix, argumentar-ho i aconseguir sinó un estil, sí fer-ho amb expressió correcta.

SERIA POSSIBLE  (ACTUALMENT) UN MAGISTERI COM EL DE SÒCRATES?

Inicialment, els sofistes eren considerats savis, tal i com indica el mot sofós. Es dedicaven a orar, escriure i ensenyar. Els sofistes divulgaven les seves idees sobre l’escepticisme, el subjectivisme i el relativisme mitjançant la retòrica i la persuasió i a canvi de diners, ja que inventaren la professió d’educador.

En aquest context és on trobem a Sòcrates, filòsof que va néixer al segle V aC a Atenes, Grècia. Sòcrates criticà el relativisme dels sofistes i a aquests mateixos, defensant que el bé no depenia de les circumstàncies, que no tot era relatiu o depenia del subjecte. El filòsof acostumava a trobar-se amb els seus alumnes, els quals no tenien un horari fix i no li pagaven pel seu ensenyament, a l’àgora, la plaça pública de la ciutat. Els deixebles del filòsof no eren joves ambiciosos a la recerca de l’èxit, ja que l’ensenyament que proposava estava obert a tot el públic. Tal i com afirma una de les cites de Plató sobre Sòcrates: “Jo vaig per tot arreu no fent altra cosa que convèncer els més joves i els més grans...”.

Per tant, independentment de les diferències existents pel que fa al pensament, les que existeixen respecte a l’ensenyament dels sofistes i el de Sòcrates són evidents. Tanmateix, també ho són entre l’ensenyament d’avui dia i el del filòsof? Podríem disposar d’un magisteri com el de Sòcrates en l’actualitat?

Vivim en una societat estressant en gran part dels àmbits. La majoria de nosaltres, excepte aquells que es troben en bones condicions econòmiques, depenem dels nostres sous (els quals aconseguim amb vuit hores de treball diàries durant cinc dies a la setmana com a mínim) o, en el cas de pertànyer a alguna tribu africana, per exemple, dependríem de la nostra caça. Tot plegat és un cicle de supervivència en el que hi juguem tots.

Però deixant de banda les tribus esmentades i centrant-nos en una societat com l’europea o l’americana, trobem que el salari és allò que ens manté i que, al cap i a la fi, volem mantenir. Avui dia, per gaudir d’un sou millor i d’un horari més còmode es requereixen uns estudis i, en definitiva, el màxim de títols possibles (i un xic de sort, és clar). Per tant, els estudis són necessaris, depenem d’una sèries d’esforços i de números que condicionaran la nostra vida, tot i que no sembli just. Heus aquí l’utilitarisme de la societat en la que vivim: tot té un objectiu i tot es fa per alguna raó, per obtenir algun benefici d’índole material; s’ha perdut el fet de fer les coses per plaer si no són necessàries i útils.

Per aquesta raó probablement seria impossible establir un magisteri com el de Sòcrates en les escoles actuals: als nostres centres educatius se segueixen unes determinades lleis que estipulen que en uns determinats horaris s’han d’adquirir uns coneixements concrets (que se suposa que en el futur ens serviran per aconseguir el benefici material del qual parlàvem); els alumnes es divideixen per grups d’edats i, amb el temps, per interessos i, tant sí com no, fins i tot les escoles públiques exigeixen diners a canvi de l’educació, la qual sembla que ja no és un bé humà o un dret, sinó un negoci.

L’ensenyament ja no és com el de Sòcrates i probablement no ho serà mai: els alumnes no es trobaran amb els seus professors a qualsevol hora per discutir de quelcom interessant i pel plaer de fer-ho, ni s’ajuntaran diferents grups d’edats per aprendre i cap professor s’oferirà per exercir la seva professió gratuïtament de forma habitual.

Tot plegat és una llàstima, però la societat ens obliga a seguir aquest camí imposant lleis i úniques vies per arribar on desitgem i per ser el que volem.

La majoria no ens trobem en la classe benestant de Sòcrates per poder dedicar-nos a saber per plaer. Bàsicament, i sobretot en èpoques d’estudiant, ens dediquem al saber utilitari, aquell que ens servirà i aquell que se’ns demanarà. No faig referència a una època d’aprenentatge, perquè s’aprèn durant tota la vida. Però fins i tot en aquest àmbit no podríem aplicar un ensenyament socràtic: falten hores al dia per a que hom estigués disposat a participar en tal mètode. I si formés part de la comoditat econòmica que molts busquem? Bé, possiblement dedicaríem les hores que, en aquest cas ens sobren, a altres plaers mundans.

Aquest mètode socràtic s’ha perdut, tant pel que fa a la forma d’aprenentatge de la qual parlem com el professorat: és ben cert que molts professors gaudeixen impartint classe i proporcionant nous coneixements, però hem arribat a un punt on, desgraciadament, no es dóna tot a canvi de res.

Sòcrates també tenia un objectiu, ja que volia, mitjançant els coneixements i les habilitats que proporcionava als seus alumnes, que aquests arribessin a conèixer el bé i a seguir el camí de la saviesa i de la virtut. En canvi, l’objectiu de l’educació actual sembla ser més similar al dels sofistes: el camí important és el de l’èxit.

Així doncs, lamentablement, en una societat tant competitiva i exigent com l’actual no hi cap el model d’aprenentatge socràtic. Seguim el camí que la societat ens imposa per tal d’aconseguir els objectius que també ens imposa aquesta mateixa societat: èxit social, èxit econòmic, etc.

Potser ens trobem en una època semblant a la dels sofistes i necessitem un revulsiu socràtic.

Patrícia Jiménez López, 2n Batx

LA MORT DE SÒCRATES, ÉS UN MODEL A SEGUIR?


Tots hem de morir per les nostres idees? A la nostra societat es poden observar alguns casos de fanatisme que condueixen a la mort per la defensa de les idees. Desgraciadament això sovint comporta la mort d'altres persones no fanàtiques i que no havien decidit morir per les seves idees. Si bé a petita escala aquest procés ja suposa una autodestrucció, a escala global pot suposar l'autodestrucció de l'espècie. No va això en contra de les lleis de la natura?

Sòcrates, amb la seva decisió de morir per la defensa de les seves idees, indirectament ens està comunicant que la millor decisió que podríem prendre en la seva situació és aquesta, ja que l'home, per naturalesa, sempre decidirà aquella opció que ell cregui millor per a ell. En aquest sentit ens està influenciant per a que escollim la mateixa opció que ell, morir per les nostres idees. Però no és això antinatural? L'home, com a animal que és, mira per la seva supervivència. L'únic cas en que pot decidir la mort per la defensa de les seves idees és en el cas de que sense aquestes li sigui impossible viure. D’aquesta manera és la millor opció per a l'individu, perquè és l'única opció possible, i paradoxalment tampoc el condueix a la seva supervivència.

Ara bé, és inherent a la naturalesa humana que la pròpia supervivència estigui intrínsecament lligada a la supervivència de les idees pròpies? No ho crec. Només cal mirar al nostre voltant. En qualsevol moment de la història hi trobarem lluites, guerres i violència causades per unes idees. Si tota la humanitat en el moment d'escollir entre les idees i la vida hagués escollit les primeres, fa temps que l'espècie humana s'hauria extingit.

Així doncs, observem que, tot i la influència de personatges com Sòcrates, que va morir per les seves idees, no és possible que tots decidim el mateix que ell perquè això seria una via directa a l'autodestrucció de l'espècie. I com no deixem de ser part de la naturalesa, aquesta autodestrucció suposaria un atac contra ella. Violaria, per tant, les lleis de la natura. I aquestes lleis, per oposició a les lleis jurídiques i morals dels humans, són invariables, universals i no es poden desobeir.

En conclusió, encara que Sòcrates ens influenciï amb la seva elecció de morir per les seves idees, és impossible que tots decidim el mateix destí que ell, ja que això comportaria l'autodestrucció d'una espècie, i això és antinatural. Només decidiran morir per les seves idees aquelles persones que no puguin sobreviure sense aquestes i que, per tant, es vegin d'alguna manera forçades a prendre aquesta decisió.

Anna Mª Porredón, 2n Batx

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada