dijous, 13 de maig del 2010

Dissertacions, les millors. Capítol 9.

Arriben les darreres dissertacions d'alumnes de 2n de batxillerat. A les portes de les PAU, que superaran sens dubte, però també sense poder evitar nervis i angoixes diverses. A un pam de la Universitat, de la que treuran un bon profit també sens dubte, però també sense poder evitar en algun moment els dubtes sobre si la tria que van fer era la correcta.
Des d'aquí els vull agrair la seva col.laboració en aquest blog fet amb tanta senzillesa com il.lusió. Il.lusió per tots ells i totes elles, col.alboradors i no col.laboradors, interessats i dessinteressats, pacients i somrients tots i totes. També il.lusió pel temps compartit fent tant bé com he pogut i he sabut intentar transmetre i motivar -LOS... Per l'afany de complir amb la responsabilitat encomanada per ells mateixos de portar-los ben preparats a les PAU de Filosofia.

Aquesta vegada han reflexionat sobre el dret de les minories a la felicitat en el marc de la filosofia utilitarista de J. S. Mill.

La primera, la de Dani Pérez.

Segons l’utilitarisme de Mill, s’ha de fer allò que proporcioni una major quantitat de felicitat a la majoria de persones possible. Però, malgrat aquest principi fonamental de l’utilitarisme, Mill no nega que les minories tinguin dret a la felicitat. Mill afirma que l’individu ha de ser lliure per fer totes aquelles accions que vulgui fer (sempre que no perjudiquin els interessos dels altres) i aconseguir la seva pròpia felicitat. El que passa és que Mill considera que la felicitat col•lectiva és preferent a la de l’individu, ja que un individu no pot ser plenament feliç amb la resta de la societat patint la infelicitat degut al sentiment de simpatia (o empatia) que tenim totes les persones i que consisteix en posar-se en el lloc de l’altre.
Per tant, si deixem de banda l’egoisme i mirem no tan sols el nostre propi bé, sinó també el de la societat, aquesta pot ajudar-nos a obtenir el que desitgem, i a més, n’obtindrem respecte i tolerància.
D’altra banda, la societat no té dret a ofegar la llibertat de l’individu (excepte si els seus interessos són perjudicials per a la societat), perquè la majoria de la gent pot considerar una opinió com a vertadera, però un individu o una minoria la consideri incorrecta i que efectivament sigui així. En aquests casos, l’individu o la minoria ha de poder ser totalment lliures per dir la seva opinió, encara que després no sigui aplicada.
En conclusió, la felicitat del conjunt de la societat és imprescindible per a la de l’individu, ja que, satisfeta, aquesta ajudarà als interessos de l’individu. Però malgrat que la felicitat col•lectiva és preferible, no s’ha de deixar mai de banda la pròpia, i cadascú ha de ser lliure de fer allò que consideri per a aconseguir-la; sempre que no perjudiqui a la resta. En tal cas, la societat pot i deu limitar la llibertat o castigar l’individu.

La segona, la de l'Anna Mª Porredon.

En la nostra societat actual, que és una democràcia, es decideixen aquelles coses que són més beneficioses per la majoria de la societat, seguint el principi utilitarista de Mill. Tanmateix, si només es beneficien les majories, és que les minories no tenen dret a la felicitat?
En primer lloc, és possible que les minories que no han sigut beneficiades en relació amb una decisió, resultin beneficiades en una altra, al haver format part de la majoria en aquesta nova situació. Per exemple, un individu pot formar part de la minoria que no té problemes d’ocupació (i no resultar beneficiat si es decideix beneficiar als aturats) però, en canvi, pot ser un estudiant que formi part d’una majoria de la població en què tots són estudiants i, així, pot beneficiar-se de les mesures que prengui el govern a favor dels estudiants. D’aquesta manera, les minories no serien sempre les mateixes i, al haver-hi un flux de minories, tothom tindria accés a la felicitat en un moment o en un altre.
Si, tot i això, es produís la situació en què sempre hi hagués la mateixa minoria de gent sense ser beneficiada, aquesta podria separar-se de la resta de la societat per forjar una societat nova. I com, necessàriament, tots els individus compartirien les mateixes circumstàncies (si no no podrien haver estat sempre una minoria a l’altra societat), en aquesta nova societat tots serien la majoria beneficiada, al prendre les mesures que no es prenien a la societat anterior. I, així, serien feliços.
En qualsevol cas, com individus que són igual que els seus semblants, les minories també tenen dret a la felicitat. Així, des del meu punt de vista, si mai poden ser beneficiades dins la seva societat, tenen dret a buscar-se’n una de nova on puguin arribar a ser felices.

Finalment, la de la Patrícia Jiménez.

Avui dia vivim en comunitats multiculturals en les quals conviuen diferents maneres de pensar, s’enfronten costums oposats, tradicions diverses, etc. És habitual que en una determinada zona, posem per cas un país, sempre hi predomini una forma de vida. En conseqüència, s’originen minories subordinades a una majoria. En aquesta situació el grup majoritari gaudeix de més comoditat i, en definitiva, felicitat, mentre que les minories es troben discriminades.És just doncs, que uns siguin més feliços que altres i, al cap i a la fi, tots som persones?
Segons J. Stuart Mill, sí que ho seria. El filòsof partidari de l’utilitarisme defensà la recerca de la major felicitat per al major nombre de persones. L’ésser humà fa aquelles accions que considera bones perquè li apropen més a la felicitat. D’aquesta manera, l’individu s’allunya d’allò que li produeix dolor. Tanmateix, l’home per naturalesa té el desig de viure en comunitat, ja que en la felicitat dels altres es troba la pròpia. Per tant, en un lloc on la majoria de persones gaudeixin d’aquest sentiment, un té més probabilitats de ser feliç.
Ara bé, hauríem d’analitzar si qui és conscient de l’existència de minories en la societat pot viure completament feliç sabent que aquests petits grups no ho són com ell. Potser mai aconseguiríem la felicitat completa perquè veuríem situacions injustes al nostre voltant.
Així doncs, és normal que en les societats actuals es formin grups més marginats que observen la felicitat de la majoria. Ideal seria la recerca d’un equilibri on tothom pogués gaudir de relativament les mateixes comoditats. Aquesta postura és, malauradament, un xic idealista i, per què no dir-ho, sembla que també impossible.
Quan una onada d’immigrants arriba a les nostres poblacions, diuen que allò ideal és que s’adapti al seu nou lloc residència. Alguns poden pensar que molts nouvinguts tenen qui sap quines ideologies conquistadores (i potser tenen raó) i que les seves intencions són canviar aquest nou país per ells. Això però, no els passa a tots i molts immigrants només busquen treball i sostre. Situacions així, per exemple, són les que generen l’existència de minories.
Però deixant de banda les qüestions migratòries, si no és possible trobar cap manera per assolir un equilibri total – que seria la millor de les opcions – sembla just trobar la felicitat per la majoria.
Així doncs, no ens queda més remei que seguir les pautes de Mill. Si no podem trobar la felicitat per tothom perquè avui dia resulta impossible, haurem d’aconseguir que el major nombre de persones gaudeixi d’aquest sentiment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada