divendres, 27 de juliol del 2012

De la dificultat de desobeir

No diria que sóc asidua de la Filmoteca perquè no puc anar-hi tantes vegades com projeccions interessants proposa, però sí que sóc una autèntica fan del cinema en condicions de cinema, condicions com les d'abans i que no trobo enlloc que no sigui allà. Experimentar la visió d'un film o d'un documental sense el soroll de les crispetes i el plàstic, sense els forats per als gots de begudes a les butaques, sense publicitat atordidora i cridanera, sense gent que parli fins que no comença la narració i amb gent que es manté asseguda mirant els títols de crèdit quan ja ha acabat la projecció. Gent que aplaudeix al final de El hombre que mató a Liberty Valance. 

Hi ha una mena de respecte per la projecció i de gust pel silenci que permet recuperar al cinema aquesta vessant iniciàtica i a vegades catàrtica que es dóna en aquella foscor i reclosió voluntàries a què anem a parar els espectadors.

Hi ha una cura del silenci que, com assenyala G. Luri a L'escola republicana, el seu darrer llibre, és impresicindible per l'educació com ho és per conviure i que -sí, té tota la raó- s'està convertint en una raresa.  Gràcies al silenci podem contemplar i experimentar simultàniament allò contemplat i la nostra interioritat reaccionant-hi, comprenent allò contemplat. 

Va ser una experiència així -que em va fer pensar i em va remoure incòmoda en el seient- la que vaig tenir ahir a la projecció d'un documental que recull l'actualització de l'experiment de S. Milgram. A l'experiment de fa dos anys, un grup de psicòlegs francesos intenten esbrinar el grau d'obediència a l'autoritat de la televisió, obediència que suposa exercir maltractament i tortures a algú. Adaptant l'autoritat al món dels concursos televisius, a El joc de la mort es dissenya detalladament l'experiment seguint les pautes del de Milgram. 

Un material d'allò més interessant per  a les classes de psicologia social a batxillerat, vaig pensar. Penso també, però, què fer si els meus alumnes riuen, com molts dels participants en l'experiment. Què fer si no reaccionen com la noia preuniversitària amb qui vaig anar a veure'l i que al cap de 20 minuts em va dir que era interessat, però que se sentia angoixada. Una noia que ha obtingut un excel.lent de filosofia de curs i a unes PAU on no fan preguntes intel.ligents, a dir d'alguns, però que ràpidament va començar a relacionar les actituds i comportaments de companys i companyes del seu ja exinstitut amb les d'alguns programes televisius de seguiment majoritari entre adolescents i adults. 

Hi haurà qui consideri que no és res això, empenyats en fer objecte d'examen totes les facultats que  creguin que demostren que l'alumne pensa per si mateix. A mi ja m'agrada deixar una part del que ha promoure la filosofia -i no només ella- fora dels exàmens, com fora de la sala de cinema s'ha de quedar el soroll de les crispetes. 


1 comentari:

  1. Sens dubte inspira una bona reflexió el documental! I sí, les conclusions a les que s'arriba són angoixants, però no en podem defugir... perquè efectivament vaig poder identificar molts aspectes que s'exposaven amb l'actitud de gent que conec, gent real, i fins i tot alguna vegada de mi mateixa.

    Al cap i a la fi és la nostra realitat la que és angoixant, així que abans de fugir o fer-me la cega prefereixo afrontar-la en la mesura que em sigui possible

    ResponElimina