El passat 23 de gener els
alumnes de 2n de batxillerat van participar en una activitat en la qual
col·laboraven tres matèries del departament de socials: Geografia, Història
d’Espanya i Història de la
Filosofia. L ’activitat va començar a l’avinguda Paral.lel, al
lloc on es troben les xemeneies de l’antiga fàbrica d’electricitat de La
Canadenca.
Feia fred, però allà vam
començar un breu itinerari que ens va portar pels llocs més significatius
d’aquesta avinguda en el període que va de 1894 a 1939. Llocs que vam veure com
són ara, i que queda del que hi havia, del que va ser, i que després vam intentar
recuperar en la visita que vam fer a l’exposició del Centre de Cultura
Contemporània. Vam travessar el barri del Raval intentant entendre una mica el
significat de les intervencions urbanístiques recents. Vam aturar-nos a llocs
del record, com la cantonada on va ser assassinat el líder sindical Salvador
Seguí, “el noi del sucre” i on vam trobar una placa que ens ho recordava. I vam aprofitar per reflexionar sobre la relació entre cultura i classe social en el passat i
en l’actualitat.
La recuperació de la memòria del que va ser el Paral·lel planteja la construcció d’una cultura catalana que deixa de banda els productes d’una cultura popular fresca, rica i vital. Planteja, en última instancia, que tot acte cultural és sempre un acte de barbàrie, com diria Walter Benjamin, contra alguns... afegiria.
En aquest cas, la barbàrie dels que fan seu el poder –quins si no?- i neguen la identitat a tots els que no combreguen amb uns pressupòsits i uns requisits que ni tan sols han tingut ocasió d’acceptar, no diguem ja de discutir.
No és la reflexió filosòfica sobre la identitat, sinó quines són les condicions per definir aquesta, un problema que tenim encara pendent de resoldre, malgrat es negui el reconeixement de la seva existència amb difuses fugides cap el paradís que mai no va existir, tot i trobar justificacions prehistòriques, mai millor dit.
El Paral.lel podria ser una metàfora de com van uns dels dos grans camins que transitem els catalans d'avui dia. Caldria pensar que del paral.lel a la divergència només hi ha un pas i la feina és per trobar un espai compartit i disposar les eines per compartir-lo bé. Serà perquè és més fàcil donar un pas que articular un procés complex que ens volen portar per un únic camí com si fos el camí únic.
La recuperació de la memòria del que va ser el Paral·lel planteja la construcció d’una cultura catalana que deixa de banda els productes d’una cultura popular fresca, rica i vital. Planteja, en última instancia, que tot acte cultural és sempre un acte de barbàrie, com diria Walter Benjamin, contra alguns... afegiria.
En aquest cas, la barbàrie dels que fan seu el poder –quins si no?- i neguen la identitat a tots els que no combreguen amb uns pressupòsits i uns requisits que ni tan sols han tingut ocasió d’acceptar, no diguem ja de discutir.
No és la reflexió filosòfica sobre la identitat, sinó quines són les condicions per definir aquesta, un problema que tenim encara pendent de resoldre, malgrat es negui el reconeixement de la seva existència amb difuses fugides cap el paradís que mai no va existir, tot i trobar justificacions prehistòriques, mai millor dit.
El Paral.lel podria ser una metàfora de com van uns dels dos grans camins que transitem els catalans d'avui dia. Caldria pensar que del paral.lel a la divergència només hi ha un pas i la feina és per trobar un espai compartit i disposar les eines per compartir-lo bé. Serà perquè és més fàcil donar un pas que articular un procés complex que ens volen portar per un únic camí com si fos el camí únic.
Alumnes de 2n de batxillerat davant de les xemeneies de La Canadenca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada