dimarts, 5 de maig de 2015

Concurs de dissertacions I

En el Concurs de Dissertacions d'aquest Sant Jordi el nivell de les dissertacions ha millorat i no poc. No ha estat fàcil decidir quina era la millor dissertació de 1r de batxillerat i quina la millor de 2n de batxillerat. Les finalistes tenien nivell i interés.

La pregunta, gens fàcil, era "Què és real?" La setmana anterior vam anar a escoltar una conferència de la Chantal Maillard, poeta i filòsofa, sobre el tema a La Pedrera, dins del cicle compartit amb el CCCB "Les idees i el món".

Perquè tingueu una prova del que us dic, aquí teniu les tres finalistes de 1r de batxillerat.

La primera dissertació és la de l'Andrea Peláez.

Fent l’experiment de preguntar a un nen què és real, em va dir que tot allò que podíem veure o tocar. Jo li vaig preguntar si l’aire, que ni es veu ni es toca, és real i ell em va dir que si perquè el sentim. A partir d’aquí em vaig plantejar el següent:
Prenem com a real tot allò que percebem pels nostres sentits, però com postula Descartes a vegades aquests ens enganyen i si ho fan a vegades, cal pensar que ho podrien fer sempre. Jo, igual que la Chantal Mailllard, penso que no és possible establir un límit i dir a partir d’aquí és real i a partir d’aquí no. Perquè si la nostra forma de percebre el món és a través dels sentits no tenim la certesa de que aquests ens siguin completament fidels mostrant-nos el món.
Com va fer la filòsofa Maillard, posaré un exemple de les pel·lícules. Quan estem veient una pel·lícula som totalment conscients de que allò és una reproducció de la realitat, però encara i sabent-t’ho som capaços de sentir la por que sent el protagonista, o plorar si mor aquell personatge estimat. Això significa que estem vivint la pel·lícula i si ens fa plorar, ens posa tristos, ens enfada o ens dóna por, ens agrada? Perquè encara que ens haguem submergit en aquell altre món, som capaços de diferenciar els sentiments ficticis que ens provoca el film dels nostres sentiments (els sentiments reals).
Ella va explicar aquest fet assegurant que prenem distància i que això ens fa ser observadors al marge. Jo estic d’acord amb ella, posem-nos en el cas d’un amic o amiga que ens explica un problema. Nosaltres ens ho pensem i com a molt en un minut ja li diem “el que nosaltres faríem en la seva situació”. Ara estàvem fent d’observadors al marge, i si poc temps després som nosaltres els que ens trobem en la seva situació i m’hi jugo el que sigui  que no farem mai el que li vam dir que faríem, perquè llavors seriem el protagonista i les decisions que prenem son sense haver assolit una distància, és a dir, no ser conscient ni del principi ni del final només som conscients d’allò que estem vivint.

Cap al principi de l’exposició Maillard va afirmar que si hi ha quelcom que sembla cert, ho és. Crec que no, que si a un nen li dius que els Reis Mags existeixen i que venen del llunyà Orient, que aquella nit entraran a casa i deixaran una joguina per a ell. El nen que s’aixeca al dia següent i veu que s’han begut el got de llet i l’aigua per als camells, que té un (o més) regals i que, a sobre, a tots els nens de la seva classe els ha passat el mateix, no té perquè dubtar de l’existència dels Reis Mags. És més quan un nen deixa de creure-hi, és perquè algú li ha dit o perquè ha vist alguna cosa sospitosa, però no s’ha conegut cap nen que dubti de l’existència dels reis mags pel seu compte. A aquell nen li sembla cert que existeixin els Reis Mags, i aquests no existeixen.
Llavors com que ens seria esgotador plantejar-nos a cada moment del dia el límit de la realitat, el que fem és obviar-lo perquè no podem saber el que hi ha fora, si hi alguna cosa més o si hi ha quelcom diferent. I l’educació juntament amb la societat s’ha encarregat de normalitzar i crear un patró del que és normal. Tothom ha de ser normal i qualsevol persona que estigui fora d’aquest perfil de normalitat és un subjecte diferent, i el que no vol que l’identifiquin com a diferent el que fa és riure’s per allunyar-se i marcar una distància. El que es fa  amb una persona que s’atreveix a ser diferent és reformar-la amb el fi d’aconseguir tenir tota una societat “normal”.
Penso que això hauria de canviar, si tothom fos igual sempre i ningú no s’atrevís a ser diferent el món no evolucionaria. Per exemple, en el salt d’altura sempre es saltava de cara i no va ser fins al 1968 que Dick Fosbury va començar a saltar d’esquenes. Estic segura que molta gent va riure al principi, però quan van veure que guanyava la medalla d’or van haver de callar. Actualment se segueix utilitzant aquesta tècnica, però qui ens diu que a les pròximes olimpíades no hi haurà una tècnica que millori els resultats del “Fosbury Flop”? Si existeix aquesta possibilitat és gràcies a la gent que s’arrisca a pensar diferent que existeix.
És més; crec que l’educació hauria de canviar i reforçar el jo diferent que tots tenim a dins i no fer-lo amagar com fa actualment. Portant el tema al meu àmbit parlarem de bàsquet. Mentre estudiava per a ser entrenadora ens van ensenyar la tècnica de tir (braç dominant a noranta graus, fent safata amb la mà dominant, i braç dèbil per recolzar, dits polzes fent una “T”, i tot el que sempre ens han dit). Aquesta és la tècnica que hem d’ensenyar des que comencen a jugar i hem de corregir-la fins que sigui perfecte, bé. Ara fixem-nos en els referents de qualsevol jugador de bàsquet, els basquetbolistes de la NBA o les basquetbolistes de la WNBA i digueu-me, si sou capaços, tres jugadors o jugadores que tinguin la mateixa tècnica de tir o la tècnica que s’ensenya als entrenaments des de petits. També estan els casos de la gent esquerrana en què la consigna sempre és –ELS PEUS MIRANT A L’ARO!- i després de fer varies proves vam descobrir que si un esquerrà vol estar encarat a cistella els seus peus han d’estar mirant a la cantonada i van passar molts anys fins que un entrenador es va adonar que tenia un jugador que tirant amb els peus desencarats les ficava totes i no en ficava cap de la manera tradicional, i va deixar de corregir la posició dels peus del seu jugador. Seguint en aquesta línea tenim les entrades (que són finalitzacions a cistella, en les quals a l’alçada de l’ampolla es fan dues passes sense botar la pilota i acabes sota l’aro.) Sempre, de tota la vida una roda d’entrades es comença des d’un punt de la pista amb una inclinació de quaranta-cinc graus respecte la cistella i un d’aquells professors que ens ensenyava a ensenyar ens va fer veure el partit que hi havia aquella tarda del Barça- Real Madrid i ens va fer comptar els cops que algú entrava amb aquella inclinació. Resultat: cap, no va haver-hi cap entrada des d’aquella posició que és la que fem recordar als nostres jugadors. El que vull dir amb aquestes idees del bàsquet és que intentem fer a tots els nostres jugadors iguals i els que veritablement triomfen són aquells que fan alguna cosa diferent.

En definitiva, no som capaços d’identificar el que és real i el que no perquè els nostres sentits ens poden enganyar. De sentiments existeixen de dos tipus els ficticis que són els que sentim quan som observadors al marge i sentiments reals que són els que ens produeixen les situacions que vivim. No tot el que sembla cert és cert. Com que no sabem què és real, hem creat un perfil del que seria el normal i tothom que estigui fora és diferent i necessita ser reformat, però no ens hem adonat que el que és diferent i original és, moltes vegades, el que triomfa en els seus propòsits. 

La segona és la del Daniel Olmo

Vivim en un món del qual no en coneixem gairebé res. Com sabem que el que diem que coneixem és real? Aquest assumpte ha tingut ocupats a filòsofs i pensadors sense que aquests hagin pogut arribar a un consens. I què passaria si el que veiem amb els nostres ulls o toquem amb les nostres mans no fos real? I si vivim enganyats? Hi ha filòsofs que així ho afirmen i diuen que res és real. Però el simple fet de pensar i reflexionar ja ens indica que el “jo” sí existeix, així com les nostres idees.
Ara mateix estic reflexionant sobre el món que m’envolta. No puc saber si aquest món existeix o no, si és real o no. Però el fet que jo pensi o faci l’acció de pensar demostra que existeix un “jo” del qual prové aquest pensament. Conseqüentment el “jo” és real.   El jo i el meu pensament han de ser reals, la resta pot ser fruit d’aquest pensament. La facultat de poder pensar demostra que existeix alguna cosa de la qual produeix aquest pensament.
Si tractem de centrar-nos en els sentits per definir què és real, veurem que en ocasions  els sentits ens enganyen. Si prenguéssim una droga podríem patir al·lucinacions o paranoies que ens farien veure coses que no són reals. Hi ha persones amb problemes mentals o psíquics que també pateixen al·lucinacions.  O fins i tot, quan somiem ens sembla que vivim experiències molt reals però que després veiem que no ho són. Així concloem que els sentits ens enganyen i que aquests no són els més adequats per definir la realitat.    
Els sentits ens enganyen, però, i si canviem la forma d’enfocar-ho? Inicialment enteníem que els sentits produeixen imatges, i d’aquestes imatges sorgeixen idees. Però com hem dit que els sentits ens enganyen, com sabem que aquestes imatges i les idees són reals? Per això si les idees provenen de les imatges, els sentits no jugarien cap paper en aquest procés, i així evitaríem que ens enganyessin.  Les idees, per tant, sí serien reals.
Posem a prova l’argument anterior amb un exemple. Tenim un dibuix d’un unicorn. El dibuix és la representació en forma d’imatge de la idea, que en aquest cas és l’unicorn. Segons les normes establertes, els unicorns no són reals, i per tant, que hi hagi una imatge d’un unicorn no significa que aquest sigui real. Conseqüentment que existeixi una imatge, no significaria que existís la idea. Però llavors, com sorgeix la idea de l’unicorn? Tot i que considerem que l’unicorn és un animal de fantasia fora de la realitat establerta, si ens fixem en les seves característiques veiem que té cos de cavall i una banya semblant a la del rinoceront. Aquests dos animals sí que existeixen (dins de les normes acceptades, clar). Així arribem a comprendre que creem imatges mitjançant idees, però que aquestes poden estar barrejades. En aquest cas utilitzem uns patrons d’animals. Per tant, tot i que les imatges no sempre representin bé les idees o les representin barrejades, sí hi ha unes idees patrons que sí serien reals.
Des del moment de néixer hem anat ordenant les imatges que hem rebut i validant-ne unes i invalidant-ne altres. Hem establert un consens d’allò que és real i d’allò que no ho és per sentir-nos més còmodes en el món. El simple fet que haguem establert aquest consens per facilitar-nos la vida no implica, però, que aquest sigui real.
A la conferencia de la Chantal Maillard, la filòsofa va abordar el tema de l’educació. La va definir com a reforma de l’anormal, per a així reprimir-lo. Tracten de convèncer-nos, paraula que implícitament inclou la paraula vèncer. Aquells que es qüestionen allò establert són ridiculitzats de forma que se’n reprimeix la seva llibertat i se’ls apropa cap a la “normalitat”. L’educació és un procés de submissió en el qual ordenem les imatges d’una mateixa forma, per fer el món, com dèiem abans, més còmode. Així s’aconsegueix que tothom sigui submís i més fàcils de controlar ja que tenim un estàndard per ordenar les imatges o per dir què és real i què no ho és.
La forma de conèixer el que és vertaderament real és apropar-nos a la incomoditat. Per tant, ens hem de desfer del món que ens hem format i que ens han implantat i d’aquesta manera quedar-nos en el dubte. Una vegada ens hem tret de sobre aquest estàndard, podrem veure si som capaços d’arribar a les idees reals.
En conclusió, el fet que em qüestioni el món significa implícitament que jo existeixo i sóc real. Els sentits ens enganyen així que hem de desconfiar d’ells per conèixer la realitat. Les imatges són representacions d’idees, i aquestes sí són reals. De totes maneres, les imatges no sempre representen bé les idees o les barregen. Per facilitar-nos la vida, hem definit allò que és real i què no, també a través de l’educació. Això però no significa que aquest món definit com a real ho sigui. Per això, per arribar a la realitat, hem de desfer-nos d’allò preconcebut o que ens han inculcat, i dubtar de totes les coses. Hem d’arribar al dubte i una vegada en aquest potser serem capaços de veure les idees reals o potser no. Així l’únic que es pot concloure és la realitat del jo i d’unes quantes idees que no sabem si podrem conèixer.

I finalment, la de la Carme Orobitg


Vull començar per intentar definir què és real, encara que no hi hagi una definició que satisfaci a tothom. Bé doncs, el que és real és el fet autèntic, allò que podem percebre a través dels sentits.
Avui en dia, amb els coneixements que hem arribat a aconseguir, sabem que la matèria no és més que un 99, 99% del buit. Amb això vull fer referència a què el que veiem no és tal com és.
Els nostres sentits tenen la funció d'intentar transferir-nos una realitat del que veiem. Però, existeix la realitat? Què és la realitat? És més real allò que m’arriba a través dels sentits que de la ment? Tenia raó Plató quan parlava dels presoners de la caverna? I de les pastilles de Matrix, quina era més real?
És per aquest motiu, i deixo ben clara la meva posició davant d’aquesta qüestió tan problemàtica, que la realitat no existeix com a tal, no hi ha una realitat universal, no existeix la veritat ni la falsedat. L'ésser humà mai podrà arribar a conèixer la realitat si aquesta s'equipara a la veritat.
Considerar que existeix un món real i un altre de fals implica que també hi hagi dos tipus de persones: les que saben la veritat i les que viuen en la ignorància. Les persones que coneixen la veritat són les que tenen el poder. És aquí quan faig néixer el concepte de la lluita de classes, ja que necessàriament ha d'haver-hi una classe dominant (qui té poder) i una classe dominada perquè es mantingui l'engany del món fals.
Vull intentar que entengueu la meva posició amb alguns exemples de pel·lícules i mites, com el mite de la caverna de Plató o Matrix. Trio aquests dos exemples per argumentar el meu pensar sobre aquesta pregunta filosòfica: Que la realitat no és per tots la mateixa, no hi ha una realitat com a tal, ni de bon tros, una realitat vertadera o falsa.
La caverna de la qual parlava Plató era una representació (segons Chantal Maillard a la seva conferència, representació és aquella idea o imatge que substitueix a la realitat) de la realitat. Apareixien unes persones, lligades de peus i mans, assegudes en la foscor de la cova, observant unes ombres que es projectaven.
Les ombres era l'única cosa que veien, era l'únic que coneixien. Portaven tota la seva vida vivint en aquella situació, i per a ells el món real era el que veien en les ombres.
Aquestes persones lligades de mans i peus no sabien que les ombres eren simples representacions distorsionades de la realitat i, per tant, desconeixen que el món real no era el que estaven observant. Plató considerava que la societat vivia en la ignorància, enganyada per una sèrie de poders (polític, econòmic,...) que manipulaven la realitat i enganyaven a la població. En el mite de la caverna, el poder, les classes dominants, estaven representades pels personatges que projectaven les ombres.
En aquest primer exemple, els presoners pensaven que el que veien era real perquè mai havien vist altra cosa. El mateix passava quan fa segles enrere es pensava que la terra era plana. Es pensava que la realitat era que la Terra era plana perquè mai ningú havia donat la volta a la Terra. Quan es va fer aquesta volta, aquesta realitat va canviar. Us adoneu que no hi ha una realitat universal?
Bé, però segueixo amb les pel·lícules per no sortir-me del debat.
En les pel·lícules de Matrix coneixem també a un altre tipus de població: la que viu al fals món real. Aquesta és la població sotmesa per les màquines i que, encara que estava físicament a la Terra, en el món real, vivia connectada a Matrix.
La població que vivia mentalment a Matrix no tenia per què dubtar que el món era fals, ja que vivien de manera normal: caminaven, menjaven, tenien una feina, ... En principi eren persones lliures, encara que en realitat no ho eren. I aquest és el gran missatge de la pel·lícula, que la llibertat en què creiem viure no existeix. Som presoners d'un sistema socioeconòmic i polític. Morfeo li explica a Neo, el protagonista de la pel·lícula, que en realitat viu en "un món que ha estat posat davant els teus ulls per a ocultar la veritat: ets un esclau."
Aquí, en aquest segon exemple, ens adonem que a vegades estem segurs que vivim en un món real, però, algú ens ho confirma? Algú té la certesa que actualment vivim en un món real? Qui sap si ara estem en un món fals però... Bueno, millor deixo de pensar coses així i vaig per feina.

Vull afegir també, i deixant de banda el tema de Matrix i el mite de la caverna que, vivim en un món on busquem la màxima aproximació a la realitat per tenir o intentar tenir les emocions que ens ofereixen plaer. Estic segura que quan els fanàtics de les pel·lícules d’aventura tenen la mateixa representació emocional que veuen a la pel·lícula, obtenen plaer. En canvi, si aquests fanàtics veuen una pel·lícula que no té res a veure amb l’aventura, s’avorriran i la deixaran de veure. Això passa perquè busquem aquelles emocions que s’ajustin a la realitat. I les emocions externes les vivim com si les visquéssim nosaltres.
Per últim, vull explicar que el concepte real i/o realitat engloba a tots els elements que es manifesten i/o que existeixen en el món físic. Per tant, real no pertany a l'àmbit de la imaginació, de les al·lucinacions o del que és fantàstic. Però cal dir que amb les tecnologies que avui en dia tenim, es pot jugar amb tot aquest àmbit d’imaginació i fer creure a l’espectador (qui ho mira) que allò és real. Però, som conscients de l’engany? Són poques les persones que s’adonen que moltes vegades ens volen manipular per imatges totalment falses però que amb mil retocs, semblen reals. Aquestes poques persones són conegudes com els espectadors intel·ligents. I segons la Chantal Maillard, la intel·ligència d’un espectador consisteix a sortir d’aquesta manipulació, i per tant, de ser conscients (tenir consciència) que estem sent manipulats.
Per a finalitzar i com a recull de totes les idees exposades anteriorment, la meva resposta és que mai coneixerem la realitat i no diferenciarem el que és fals d’allò “real”. Una realitat varia segons les eines amb què vinguis al món, segons l’espècie animal, segons el cervell(...). Cal dir també que la realitat varia segons la nostra percepció, però tot i així no podem percebre el món amb total seguretat, cap de nosaltres té garantia de què allò que percep sigui totalment real. Com he dit abans, ens podríem plantejar si realment estem vivint en una realitat vertadera o estem sent manipulats. Algú m’ho pot confirmar? Algú té la certesa total que està vivint en un món real i que cap de nosaltres està sent manipulat?
És per això, i comparteixo l’opinió de la Chantal Maillard, que a vegades no tot és saber i cal atrevir-se a no saber i/o a no tenir resposta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada