dimarts, 5 de maig de 2015

Concurs de dissertacions II Guanyadors!!!

Aquí teniu les dissertacions guanyadores del Concurs de dissertació filosòfica 2015.

La de la Judit Clemente va resultar la guanyadora de 1r de batxillerat.

Per saber què considerem com real primer hem de saber què significa aquest concepte. En la vida quotidiana, sense cap raonament filosòfic, diem que el que és real és el món. Però en filosofia ens referim a alguna cosa real quan és autèntica, és a dir, que no pertany al camp de les fantasies o les il·lusions. Però no és un concepte tan senzill de definir.
Quan parlem del concepte “real” ens adrecem al pla que es refereix a la realitat i respecte a aquest concepte hi ha moltes discrepàncies, ja que no tothom entén la realitat de la mateixa manera. Llavors, què podem dir que és la realitat, i amb això, què diem que és real?
Segons la ciència, és real només el que és matèria, és a dir, que la ciència pot demostrar l’existència de les coses deixant de banda tot el que no tingui com a requisit estar format per partícules, no té en compte la part espiritual, els sentiments, etc., ja que aquests conceptes no es poden demostrar científicament. Aquesta visió s’anomena materialisme.
Un altre punt de vista és l’espiritualisme. És el que té com a realitat tot allò que és esperit i ànima, que la denominen com immortal. Però, realment podem definir la realitat tenint en compte només una de les dues teories?
Aquesta és la pregunta que em vaig fer quan estava a una classe de filosofia i la meva professora estava explicant les diferents respostes a algunes preguntes metafísiques i vaig arribar a la conclusió de que no compartia cap dels posicionaments anteriorment esmentats.
Primer pensant en el materialisme, no estic d’acord en que els sentiments no siguin reals, ja que trobo molts exemples del meu dia a dia on hi són. Sentir amor per la meva família, patir perquè he perdut algú que estimava, sentir-me decebuda per alguna persona que no creia que pogués fer-me mal, alegrar-me per haver superat amb èxit un examen, etc. Considero que és impossible que alguna persona en un dia no senti absolutament cap sensació o emoció relacionada amb algun sentiment. Per tant, com els podem sentir i estan dintre de la nostra realitat, són reals.
Després pensant en l’espiritualisme tampoc estic totalment d’acord perquè penso que existeixen realitats que podem considerar matèria; una taula, una cadira, un cotxe, la majoria de les coses que ens envolten són materials, és a dir, que estan constituïdes per partícules i llavors no podem dir que tot és esperit i ànima, perquè les coses materials hi són. Crec que la realitat és una barreja d’ambdues postures, és a dir, que la meva postura és dualista. Malgrat això, existeix una altra postura que és la pluralista, que diu que la realitat està formada per més de dues substàncies, però no crec que hi hagi res més real a part del que considerem matèria i esperit.
Llavors, després de decidir-me per quantes realitats hi havia, i amb aquestes, el que per mi era real, va sorgir-me una altra qüestió; si tots, o si més no la majoria, ens decantem per alguna de les teories anteriors, podem definir el que és real d’una manera estàndard?
 A partir d’aquí podem considerar que si el que és real és depèn de si et decantes per una opció o altre, la realitat és subjectiva, tots vivim realitats diferents, perquè no considerem real les mateixes coses i, per tant, no la podem definir. Per exemple, si jo crec que tinc ànima, i tinc la creença que Déu és real, i per una altra persona no existeix pel fet que no s’hagi demostrat científicament que és així, segons aquest raonament per mi la realitat serà totalment diferent que la de l’altre persona i llavors no podríem dir el que és o no és real.
Aquesta idea em va portar a preguntar-me que, si el que és real depèn del que tu consideres com realitat, llavors totes les persones vivim diferent? No hi ha res que tots compartim independentment si creiem que només és real la matèria, l’esperit o ambdues coses?
No coincideixo amb aquesta idea, ja que crec que convivint amb persones, per exemple materialistes, la meva vida i la seva passen per les mateixes situacions diàriament. Per exemple, un company de classe veu una pissarra igual que la veig jo, podem escoltar les explicacions que fa el professor a classe de la mateixa manera, tenim amistats, etc. Hi ha coses, la majoria, que en el nostre dia a dia passen igual, i en canvi considerem reals diferents coses. Aquest fet no hauria de fer que la nostra vida fos diferent?
A partir d’aquí vaig tenir en compte l’afirmació que ens diu que és real tot allò que existeix de manera independent del subjecte, és a dir, que el que existeix, existeix tot i que la persona no conegui la seva existència o no pugui percebre-la. I en aquests casos, existeixen tot i que no creguin que és real. Per exemple, si jo visqués a un país subdesenvolupat i mai hagués vist un mòbil, el mòbil seria real tot i que jo mai l’hagués vist. Considero que el que és real ho és tot i que algú sigui materialista i cregui que només existeix la matèria, tot continua existint de la mateixa manera per tothom, hi ha una realitat que existeix per a tots, independentment del que considerem o no com real. Aquesta teoria s’anomena realisme.
Llavors el que creiem que és o no és real, verament, què és?
El que creiem nosaltres com a real són imatges internes, són idees que hem creat nosaltres mateixos de com pot ser la realitat, és a dir, que al posicionar-nos en alguna de les opcions anteriorment esmentades, el que fem és pensar en la imatge que tenim del món i buscar quina és la imatge que en altre moment algú ha determinat com una opció per definir la realitat i fer-la vertadera. Qui ens demostra que només existeix matèria? Qui ens diu que, tot i que no es pugui demostrar, no existeix l’ànima? Tant una opció com l’altra hi són però tant una persona que pensi una cosa o altra, continua vivint el mateix dia a dia al mateix món.
En conclusió, podem pensar i posicionar-nos sobre qualsevol postura i pensar en com és la nostra realitat i de què està formada, però la realitat és la mateixa per a tots cregui una persona el que cregui. El que formem són imatges internes, és a dir, que són idees i això fa que creiem la realitat de diferents maneres però no fa que vivim en mons diferents i que deixin de existir situacions i sentiments diferents segons el que creiem. Per tant, el que és real ho és independentment del que cregui el subjecte.


I la de l'Albert Díez va ser la guanyadora de 2n de batxillerat. En aquest cas tenia llibertat per triar la forma clàssica de la dissertació o la del relat amb tesi filosòfica de fons. I li va sortir molt, però que molt bé. 

L’OBSERVADOR

Sensacions. No deixava de notar-les. Eren agradables, com les que em provoca aquest suau vent provinent del mar, que m’acariciava el coll com si fos una deessa grega, o les que la sorra, fina i suau, em transmetia als meus peus com si me’ls estigués massejant. Em sentia lliure, feliç, únic.
Però, com sempre, hem de despertar.
Vaig obrir els ulls, vaig notar com la llum que entrava per la finestra m’enlluernava. Em molestava, vaig intentar baixar la cortina, però no vaig poder, em sentia impotent. Llavors hi vaig caure, vaig recordar-me de qui sóc, quina és la meva realitat. Em vaig mirar les cames, maleint-me. Se’m van caure unes llàgrimes, però me les vaig eixugar amb les mànigues del pijama i vaig intentar posar-me dret, assentat, això sí. Llavors, em vaig disposar a col·locar les cames primer i el meu tronc després a la cadira de rodes que tenia al costat meu.
Cada matí em passa el mateix. Aquesta sensació de no saber distingir quan somio i quan no, la realitat de la ficció. Crec que m’estic tornant boig, potser és el meu desig de tenir una vida diferent, de que les coses haguessin passat de distinta manera. Que pogués retrocedir en el temps. Però això, es clar, és impossible.
Des que vaig patir aquell accident, m’he estat separant del món sensible, ja no noto part del meu cos, he perdut el desig sexual, em trobo sol, aïllat de la societat, sento com si la meva vida ja hagués acabat. Que trist, oi? Tan jove com sóc i la poca vida que he passat i trobar-me empresonat en una condemna perpètua la qual sembla apuntar cap a un final imminent.
Quan em va ocórrer aquest accident, vaig decidir fer la carrera de neurociència. Volia descobrir si podria ser-me útil l’única cosa que hem quedava en bones condicions: la meva ment. O al menys això creia aleshores. Això em va permetre entendre millor com funciona el cervell, a més d’obtenir un bon coneixement científic. Sobretot em vaig enfocar molt amb la mecànica quàntica. Això em va fer obrir la ment de tal manera que tenia tants dubtes i tan poques certeses que em feia preguntar coses com si realment existeixo i si la realitat que puc percebre és la verdadera, és a dir, si estic somiant o no.
Per arribar a respondre aquestes preguntes, primer havia d’abandonar aquesta hipotèticament falsa realitat. El meu cervell, amb l’ajuda dels meus sentits, només és capaç d’entendre un món tridimensional, ni tan sols hem arribat a entendre el temps, ja que aquest és relatiu. De fet, ni tan sols podem percebre més d’un 0,0005% dels estímuls que rebem de l’exterior, i aquests estímuls que rep el cervell no es diferencien els que veiem dels que imaginem, és a dir, que la realitat que el nostre cervell percep és aquella que pot sentir, però que no es correspon gens ni mica a la verdadera realitat. Per tant, em vaig adonar que per a aconseguir arribar a la veritat, abans havia d’abandonar la falsa realitat de l’espai-temps.
Heu sentit a parlar de l’experiment de la doble ranura? Aquest consisteix en un experiment que es va fer en un laboratori per veure com es comportaven els electrons, si com a ona o com a corpuscle. El que es va descobrir és que un electró actuava com a ona quan no hi havia cap observador i com a corpuscle quan si que n’hi havia, d’observador. Per tant, el que es pot deduir amb això és que el que condiciona que succeeixi una cosa en comptes d’una altra és l’existència d’un observador. Si no hi ha observador, l’electró passa per les dues franges. En canvi, si hi ha un observador, l’electró només passa per una franja. D’aquesta manera, el que ens condiciona a nosaltres a realitzar una sola acció envers a les diferents possibilitats que se’ns presenten, és també degut a l’existència d’un observador? Ens està observant algú sense que ens adonem? I si fóssim la formiga que viu en una dimensió inferior a la que vivim nosaltres, els humans?
Però de quina manera podia, un ser mortal i imperfecte com jo, sortir d’aquesta falsa realitat tridimensional? Si jo no havia decidit pas estar aquí, atrapat en aquest món tan cruel. Em sentia tan impotent, tan inútil i tan insignificant que em feia, fins i tot, fàstic, aquest món ple de mentides, sensacions falses, que només ens queda l’imaginar, com els somnis que tinc cada cop que vaig a dormir, que em veig a mi corrent, en un món irreal, massa perfecte com per existir.
Vaig passar per una llarga crisi emocional, però finalment em vaig adonar que havia d’acceptar aquesta realitat, encara que sigui falsa, encara que sigui cruel, encara que sigui injusta, és aquella que m’ha tocat viure, de manera que l’hauré d’aprofitar, des del moment que sóc conscient fins al moment en que mori. En un d’aquests dies, vaig conèixer una noia mentre tornava de l’acadèmia. Ens vam posar a xerrar i a fer bromes, vam començar a quedar i a passejar junts. Mai es va fixar en la meva cadira de rodes ni en la meva incapacitat. Per primer cop en la vida vaig sentir que realment pertanyia a aquest món, a sentir-me còmode en aquesta vida, en aquesta realitat suposada. En aquesta etapa vaig començar  a sentir certes emocions o sentiments que mai fins llavors havia experimentat. L’amor, la passió, el plaer, la felicitat. Però el misteri que em provocaven aquestes emocions m’intrigaven encara més. Per què sentia aquests sentiments i quina utilitat o fi tenen? Són només reaccions químiques que es donen al cervell per mantenir la supervivència de l’espècie humana o tenen el seu lloc fora de l’espai-temps? L’amor pot tenir com a utilitat la protecció o la reproducció amb éssers de la teva espècie però, llavors, per què segueixes estimant al teus estimats difunts? Pot tenir algun significat aquest amor?
Aquesta felicitat, però, no va durar gaire. Un dia em vaig despertar i vaig veure una nota sobre la taula de la sala d’estar. En aquesta em deia en definitiva que havia trobat un altre home a qui realment estimava i que no la tornaria a veure mai més.
Els sentiments que sentia ara eren completament diferents als que sentia dies abans. Engany, tristesa, ràbia, misèria. Havia durat massa, la bona vida. La realitat és molt més cruel. El dia següent ho vaig decidir, vaig agafar la pistola que tenia amagada al calaix, vaig posar el seu canó entre les meves dents i vaig prémer el gallet.
Aleshores em vaig despertar. Aquest cop, però, va ser diferent. La llum no em va enlluernar, ni tampoc em trobava al meu llit. Però, on em trobava? Em trobava allà, i prou. Com mig suspès a l’aire, però sense la sensació de flotar. És difícil d’explicar a éssers tridimensionals, simplement ho podia veure tot amb més claredat. Em trobava en un univers de set dimensions. Podia escalar pel temps com si escalés una muntanya, podia observar les diverses possibilitats de la meva vida i la dels altres, podia observar la veritat de les coses. Em trobava davant de la realitat, tot aquell conjunt de possibilitats que podien ocórrer en aquell món i en tots els altres que es trobaven en aquest univers. Podia veure la vida que he viscut i la que somiava. Simplement perquè jo sóc l’observador. Jo, l’home paraplègic amb una vida trista i miserable existia perquè jo mateix m’estava observant, simplement estava vivint una possibilitat del que podia ser la meva vida. També el jo que corria i saltava per la sorra de la platja existia, en un univers diferent però connectat per mi, l’observador.


I és que, tard o d’hora, ens hem de despertar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada