Pessics de sociologia a final de curs.

Acostumem a tancar el curs de sociologia amb activitats que inclouen posar en pràctica diferents procediments propis del treball sociològic, tot i que no exclusius. Primer es treballen per separat i posteriorment s'organitzen en forma d'una recerca concreta, com si fessin un mini-treball de recerca de sociologia en grup que, a més de lliurar escrit, també exposen oralment. 

Aquest curs, gràcies a comptar amb un grup de noies i nois motivats i treballadors, hem pogut plantejar algunes tasques més i també he pogut prescindir del paper de professora tradicional i posar moltes decisions a consideració del grup, un cop s'han fet propostes diverses. Això només ha estat el principi d'una tasca de reflexió sobre el bon/a docent i la relació entre la bona feina docent i l'aprenentatge dels alumnes. Hem discutit sobre un axioma que la seva professora considera vàlid: si el professor/a ensenya, els alumnes aprenen. Han fet entrevistes a altres docents per contrastar punts de vista sobre el tema i arribar a alguna conclusió. 

Hem reflexionat sobre l'autoritat, les seves diverses formes i fonaments, per analitzar quina mena d'autoritat exerceix la seva professora -qui això escriu. Hem analitzat les diferents vessants de la feina docent que són avaluables a partir d'una fitxa d'observació i han hagut d'aplicar-la. Estic pendent de saber quina ha estat la seva valoració. 

Hem fet que sigui constant el joc dialèctic entre observació i auto-observació, entre anàlisi i auto-anàlisi, convertint la classe en un lloc d'experimentació, però també de reflexió compartida. Seria massa llarg fer aquí l'inventari d'activitats i els resultats a què han arribat, què han dit que han après, com s'han sentit durant tot aquest temps. Com que estan elaborant uns blogs d'aula, probablement allà trobarem moltes de les respostes. 

Una aportació d'aquest curs és que els alumnes han d'elaborar una fitxa d'observació del treball de l'alumne a l'aula. Segons aquesta seran avaluats per la professora i això formarà part de la nota d'avaluació, concretament un 15%. Per tant, dissenyen instruments d'autoavaluació en un exercici d'objectivació del seu comportament i rendiment a les sessions de treball de grup a l'aula. 

A més, aprenen a fer i analitzar enquestes, entrevistes i històries de vida, que és el que aquí us vull presentar. La història de vida és una entrevista oberta a persones que són testimoni de fets socials, històrics. Curiós va ser quan van descobrir entre la gent del seu voltant a persones que tenien grans històries de vida per a explicar. 

La primera que us presento l'han fet a uns avis, Ernesto i Pilar, amb els quals han parlat de la Guerra Civil i de la seva experiència vital en diferents àmbits. És entranyable veure i escoltar a aquestes persones oferint el seu testimoni a unes joves que els pregunten sense gaire inhibicions, però amb molt de respecte. Cap a la segona meitat entrevistats i entrevistadores ja estan entregats a la conversa, que ha deixat de ser un simple exercici i un fer generosament un favor. Elles pregunten amb curiositat i observem com busquen pistes en l'experiència dels altres del que volen saber o tenen inquietud per entendre. Si deixeu de banda els defectes tècnics -oblideu-vos-en!- , el resultat és deliciós. Pura vida. 

No sempre a les aules ens enrecordem de que les parets són meres ficcions útils per a provocar unes estones de trobada, per a compartir experiències i aprenentatges. Diria que hem aconseguit una cosa tan senzilla com fer poroses les parets i deixar que es filtri la vida en forma d'història de gent de la qual no parlaran mai els llibres d'història. Petites grans vides, com les dels meus alumnes i els seus pacients entrevistats. 

La següent història és la de Janeth Rodríguez. Nascuda a Equador en una família pobre i obligada a treballar quan només tenia sis anys, va descobrir que l'educació és alliberament, com ella diu, i no només es va formar, sinó que va venir a Espanya, que considera el seu país, tot i no oblidar les arrels, el seu origen. Ens parla de la duresa de la vida d'una nena que no ho va poder ser, d'una immigrant que va haver de deixar a la seva filla i el seu marit enrere, d'una família recomposada, refeta, malgrat les dificultats. Ens ho explica tot amb una senzillesa i una sinceritat admirables. Els meus alumnes assisteixen astorats, cada cop més impressionats per la cruesa del testimoni alhora que pel somriure i la voluntat que emana d'aquesta dona menuda. Pregunten perquè volen saber, però amb molta delicadesa, prou que s'adonen de com ha estat de dura la vida de Janeth, dura d'una manera que ells, la majoria immigrants, no s'imaginen, tot i saber que existeix. 

L'última història és la de la Juliana Muñoz, àvia de l'entrevistadora. Malgrat les imprefeccions técniques que dificulten l'escolta clara del que explica la Juliana, ens arriba el testimoni d'aquesta, que cobreix un ampli període de la vida del nostre país. Hi ha un moment en el qual tant una com altra expressen això: haver viscut molt i poder fer dels anys una experiència viscuda motiu de reflexions. No és menor la peripècia d'aquesta dona que patint la guerra i la postguerra, sense haver rebut una educació, va marxar cap a Madrid per aconseguir que el seu marit fos alliberat, doncs era un dels milers d'espanyols presoners a les presons franquistes... I ho va aconseguir, amb suport i sobretot amb determinació. No és estrany que aquesta família visqués amb alegria la mort del dictador. Tot i així no considera que canviessin gaires coses, com diu, si més no, podem entendre, de seguida. El final, un tant abrupte, no podria ser un altre, perquè segurament no hi ha prou temps en la vida per explicar una vida.




Que aquests pessics de sociologia a final de curs ens serveixin per a convertir l'aprenentatge en emoció i fer-lo ple, vertader. Dels que se'n recorden.