Ahir va començar aquest cicle de conferències al CCCB amb la de Víctor Gómez Pin titulada "La redempció de la intimitat en el treball de l'art i la ciència". El títol recull el fonament de les tesis que va presentar sobre la intimitat i el subjecte comentant a Descartes, a Kant, a Plató, a Aristòtil, i a Proust.
Defensa Gómez Pin "la universalització de les possibilitats de fertilitzar la naturalesa humana" i assenyala com això és tot el contrari del que passa quan el jo és identificat amb el reducte de la intimitat. La seva alienació es provoca per les passives pràctiques assumides que el porten ben lluny de la fertilitat, fent-lo viure sense construir, sense crear idees: sense humanitat, en suma. Obeir és la conseqüència d'aquesta realització de la intimitat que suposa la desrealització de l'home com a tal, segons el que com a espècie desitja ser. Front la intimitat, la naturalesa humana. Front la identitat íntima, el subjecte holístic.
La proposta té un evident caire polític i una repercusió clara sobre l'educació. A partir d'una pregunta, Gómez Pin va assenyalar aquesta "fertilització" com a objectiu de l'educació, recordant a Sòcrates i a Plató. L'educació hauria de "fertilitzar l'organ" que és comú, definint així la tasca de l'educador en una perspectiva que Gómez Pin va qualificar d'"holística", però que podem també anomenar de "política", doncs parteix del que ens uneix per naturalesa.
Paral.lelament al record de la conferència d'ahir, llegeixo interessants entrades de blocs d'altres companys de professió, molt més avançats que una mateixa en la reflexió sobre l'ensenyament de la filosofia, que és el que tenim en comú. Especialment interessant trobo una de A. S. sobre preguntar a la classe de filosofia.
Sembla necessari seguir la pista de les preguntes per a produir aquesta fertilització i totes les altres pistes que permetin sortir de la caverna de la intimitat i de les altres cavernes en què ens trobem i es troben els nostres alumnes, companys de viatge en aquest transcurs que ens porta a descobrir que estem en una caverna i que, d'haver-hi sortida, no la trobarem sols.
Llavors recordo quan Oscar Brenifier recordava a Plató per a destacar la seva afirmació de que la filosofia intenta provocar un diàleg intern. Podria iniciar-se a partir de preguntes que permetrien la re-creació d'un discurs interior, que no íntim, com a discurs propi. La finalitat del filòsof s'identificaria amb la finalitat de l'educació com a fertilització, a dir de Gómez Pin. Es tractaria, com assenyala Brenifier, d'ajudar a organitzar el discurs intern de l'altre, sense sobreposar-se a aquest.
Certament, hi ha pràctiques pedagògiques que estimulen aquest discurs intern i contribueixen a desenvolupar "l'organ", però quines són les seves possibilitats en un entorn d'intimitats identitàries configurades segons les directrius socials? Pot ser l'ensenyament de la filosofia altra cosa que una proposta de rebel.lió sovint incordiant i molesta? No seran algunes "didàctiques" formes d'ensinistrament més o menys artificioses?
Tanco aquesta entrada amb una cita, crec que literal, de Gómez Pin a la conferència d'ahir: "La filosofia és com la sexualitat: està bé que la practiquin els altres, però ha de començar per un mateix". Part de l'aprenentatge serà, per tant, autoaprenentatge? I de l'avaluació, doncs, què en fem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada