Darrerament guanya força en mi la idea de que el desert s'ha d'acabar. Algun dia, d'alguna manera. Segueixo la travessa i a la caravana em trobo amb gent silenciosa que em fan un senyal lleu vers el que han escrit. No són els diàlegs de Plató ni els apunts de classe d'Aristòtil. Escriuen sobre les classes que han fet, que fan. Llegeixo amb interès, intentant trobar quelcom que he perdut, quelcom perdut que m'ha portat al desert. Amb l'afany d'aconseguir pertànyer a una comunitat ideal de diàleg professional, llegeixo i prenc notes. Reflexiono al ritme dels tombs imprevisibles però constants de la travessa. I no trobo el que he perdut, que no sé què és. Intento entendre el camí i em protegeixo del sol. Em mantinc atenta, concentrada. Recordo les meditacions i respiro, respiro concentrada i en calma. En la meditació no arriba més que una pau que ja hi era, res més que una clara confusió.
Les idees són suggerents i em suposen propostes i més propostes per fer allò així i canviar això d'aquesta manera per veure si llavors surt el que, sempre i quan pugui comptar amb, sigui com sigui és el que toca, potser algun dia estarà bé, anirà bé, funcionarà o potser mai, es tracta de que perquè i tal i tal i tal.
Atenta dies i dies a la ruta, a la caravana, a la travessa, defugint el que deixo enrere, d'on vaig partir, com em vaig embolicar en tot això, sent presentista (terme trobat a un article de Muñoz Molina) inmersa en el procés (és el que importa, comentari trobat a un sopar amb un alemany amant dels viatges en moto), no mirant més que de banda a banda com si fos un exercici de gimnàstica. Però, ay, que arriba el cansament de tants dies de travessa silenciosa, de tants àpats nutritius però no saborosos, de tanta hidratació racional i racionalista. I em relaxo.
Sense entusiasme ni eufòria es destila lentament la nostàlgia de quelcom que va existir i torno a un lloc que era nostre, que va ser un experiment i vaig experimentar amb intensitat. En aquest bloc del passat recent vaig voler deixar una empremta, un missatge personal, que era un rastre, una pista que vaig perdre quan ja feia temps que anava buscant, com ara. Havia trobat i no ho sabia.
No estic per deixar la caravana, bé que em va aprendre tot el que aprenc. No sortiria potser mai sola del desert. Però un cop més ha estat mirar enrere el que em dóna una pista per seguir endavant. El record és la font de tota recerca per alguns de nosaltres.
Que guiïn altres la caravana i que escriguin ells, que els llegiré amb ganes i satisfacció. Prefereixo seguir les pistes a què em convoqui aquell esperit amant del joc, de la broma, de la intuició i la imaginació. El meu daimon particular m'avisa a cau d'orella que cap disseny pot superar la forma espontània en què es construeixen els mons compartits des de la imaginació i en la confiança.
Ara només es tracta de trobar un fil conductor suggerent, descobridor del ja existent perquè tot pugui, sent com sempre, ser totalment nou. I emocionar (se) per emocionar (nos). Deixar-se portar pel fluir del riu. Cap novetat. Com l'oblit, el record, l'experiència, el saber i la inquietud per viure.
El riu Fluvià al seu pas per Sant Miquel de Fluvià
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada