Educació prohibida

Quan vaig començar a deixar que a aquest blog es filtressin entrades que no contenien experiències d'aula i treballs d'alumnes, no sabia que m'estava decidint a posar per escrit algunes idees que quasi mai no podria compartir amb cap company o companya de professió. Amb el temps, alguna cosa ha millorat en aquest sentit, però és més aviat l'excepció que confirma la regla general de que dedicar-se a l'educació no suposa reflexionar amb els companys de feina sobre educació. 

Hi ha algunes llistes de correu i algunes pàgines de facebook més o menys dinàmiques i interessants gràcies a la participació dels docents, de filosofia o no. Però tinc la impressió de que no hi ha autèntic debat i seguim atrinxerats en el nostre minúscul reducte professoral. Com afirmen alguns convençuts: faig les meves classes i punt. Els punts no arriben ni a ser suspensius. 

Front aquesta burocràcia moral, ens menja la burocràcia d'un sistema educatiu en què s'ha normalitzat la politització de l'educació. Si Hannah Arendt criticava que l'economia ocupés el lloc de la política, caldria parar atenció a com la política ocupa el de l'educació. 

I no és que defensi el bonisme light de que l'educació ha d'estar "per sobre de tot això", no. Però tampoc comparteixo visions esbiaixades ideològicament que veuen atacs als drets en un canvi de temari curricular. Serà que posar pedres a les rodes del coneixement del marc jurídic d'un estat de dret no ho és d'ideològic. A veure si és possible un discurs crític de la legalitat vigent sense tenir ni idea de com aquesta ho esdevé. Després ens trobem amb pastissos-lleis impossibles de pair i apa, a tirar endavant qual fugida desesperada o matraca impassible que potser espera que la tàctica gota malaia sigui exitosa més tard que d'hora, ja se sap. 

Mentrestant, sovint es perden energies i il.lusions inspiradores pel camí. No sempre, malgrat el desencís reiterat des de molt abans de la crisi i de l'augment d'hores lectives i de la ràtio i les baixades de sou que ens permeten, admetent-ho, continuar vivint força bé, doncs ni patim amenaces de desnonament ni hem d'anar a un menjador col.lectiu, per només posar un parell d'exemples. Serà que em comparo amb els altres membres de la ja anunciada com a extinta classe treballadora. Ja se sap que la consciència no ho és sempre de l'error malgrat la professió d'ignorància. 

No sempre els projectes que intenten promoure el canvi no arriben al seu acabament. Així ha estat amb el film La educación prohibida, del qual ja es va donar notícia en aquest blog quan estava en període de realització. 

Què tal si organitzem una projecció en una reunió de claustre i ens posem a comentar i debatre en grups el seu contingut?