divendres, 21 de juny de 2013

El curs s'acaba, res més.

Una tasca de tota la vida. La professional, si més no. Em costa creure que alguns encara no s'hagin adonat i creguin que es poden perpetuar els mètodes quan tot el que ens envolta ha canviat. 

Sembla clar que una escola que serveixi als estudiants ha de tenir sentit en primer lloc per a si mateixa. Però això no pot passar si l'educació que ofereix és una serventa mísera del mercat i de les ideologies polítiques en lluita en la societat. Tampoc si és un lloc d'adoctrinament sostingut pels intolerants que s'aprofiten de la tolerància vigent. No pot ser tampoc una escola tancada i impermeable a l'exterior ara que l'educació és un dret en risc per nombroses amenaces, no sent una de les menors la pobresa amb què conviuen i es familiaritzen cada cop més els nostres alumnes. 

L'escola no pot ser un espai d'enquistament personal ni individual ni grupal. L'escola no està per servir-nos a nosaltres, els professors. L'escola no existeix per donar-nos bona vida, ni professional ni personal. L'escola ha de fer projectes de futur en un context de canvi permanent, cosa que la fa inestable, vulnerable, permanentment qüestionada. La bona escola no espera a ningú: s'autoqüestiona sense pausa. Determina la concepció del temps, dels temps i del tempo, perquè de tot això hi ha a l'aprenentatge i, per tant, a l'ensenyament. 

No vull escriure molt més sobre el que és l'escola. I és que només cal que sigui el que és perquè sigui l'escola que ha de ser. Per això els professors treballem a l'escola, però l'escola és més que una feina. Té una projecció que va més enllà d'ella mateixa. Descansem de la feina, però només per tornar a ella un altre cop. 

Avui mirava als alumnes de 2n de batxillerat que ja no tornaran a les aules del nostre institut. Reien i comentaven les actuacions a la Festa de final de curs. Qui sap què faran, què serà d'ells i d'elles. No s'hi valen els posats severs i les trinxeres davant semblant explosió habitual de vida. Finalment, definitivament, surten al món, segueixen l'advocació de R. Bolaño en el Manifest Infrarrealista. I nosaltres, els seus professors, incapaços de fer-ho. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada