Pràctica de filosofia o classe de filosofia

Acabades, o casi, les fotofilosofies d'aquest curs i esperant el veredicte dels membres del jurat, torno a la publicació d'entrades relacionades amb l'ensenyament de la filosofia o la pràctica de la filosofia. 

He estat a punt de dir que són el mateix, però no, no ho són. A vegades l'ensenyament de la filosofia no té res a veure amb la seva pràctica. La filosofia és una matèria més: externa i aliena a l'experiència personal dels alumnes, a la vida social i política del moment, fins i tot a la vida de la persona que la imparteix. 

Aquest curs ens està posant a prova al professorat de filosofia de secundària. Mai no havíem assistit a la concreció de l'amenaça de desaparició de gran part de les nostres materies, tan antimaterials sovint. Els arguments per a la seva defensa i reivindicació no sempre han estat bons arguments. En molts casos eren arguments convincents només per als ja convençuts. Útil per a mantenir la moral, però no per a una reivindicació efectiva. 

I davant la dificultat de formular arguments convincents per als contraris o els desconvençuts, entre la selva de comentaris llegits a les xarxes socials vaig descobrir molts que tenien l'experiència d'una filosofia esclerotitzada i odiosa. No perquè els haguessin fet pensar. La proclama de que la filosofia ensenya a pensar feia saltar a la gent amb vertadera ràbia. L'experiència havia estat la contrària: els havia aixafat la possibilitat de pensar i sentien autèntica aversió vers la filosofia. Per tant, per què no eliminar-la?

La mateixa filosofia que es proclama com a fonamental per a la formació de ciutadans crítics i demòcrates, sembla ser que tenia i té problemes per a promoure l'acceptació de les opinions i del debat a les aules. La mateixa que a una de les reunió de les PAU de la passada setmana provocava l'enèsima impugnació de l'examen i l'enèsima crítica de falta d'objectivitat en els criteris d'avaluació i de la necessitat de fer una pregunta de "tema". També em va cridar l'atenció que davant de que cada any són més els alumnes que fan història d'Espanya, això de competir es digués que "no va amb nosaltres". 

Ni sé qui forma el "nosaltres", doncs sí penso que hem de competir. Bé que ho fan els d'història i la competència és cada cop més descaradament deslleial. Una filosofia que no compiteix no està al món social i polític real. No pot operar en ell. Sembla una filosofia absent i impotent davant l'impacte dels canvis i les ofensives corporativistes i ideològiques. Així ens va. D'aquesta prova estem fent pràctiques fa temps i ja es veu el resultat. Ni Plató, al seu criticat món de les idees, tocava tan poc de peus a terra. 

L'examen de les PAU és un examen difícil i que implica demostrar unes habilitats que ningú no demana a les PAU, tret d'alguns exàmens de literatura i part d'alguns de llengua catalana o castellana. Al menys fins on he fet una ullada. Ningú no les demana totes en una única prova i a partir d'un text complex com sempre ho és un text de filosofia. No es basa en la memòria, sinó en la capacitat de comprensió, d'anàlisi i d'expressió argumentada de les idees pròpies i de les del filòsof a comentar. 

Em sembla digna de valoració i fins i tot d'elogi la feina dia a dia del professorat de filosofia, però també em sembla escandalós el fatalisme amb què s'assumeix des de fa no sé quan la pèrdua de pes de la filosofia. El col.lectiu com a tal ha perdut i perdrà totes les batalles si segueix així. I l'esforç continuarà amb les iniciatives exitoses i veteranes com la Mostra de Filosofia, com la incipient Olimpiada de Filosofia o també la Jornada que van organitzar els companys de l'Alt Empordà. I això per no dir res dels blogs de professorat, dels recursos compartits a CREAIF, de les webs, webquests, google sites.... Per referir-me només al que es pot enllaçar online. 

Se m'acudeix pensar que tota aquesta energia i activitat suposen la vertadera reivindicació concreta i real de l'ideal filosòfic de la filosofia com a pràctica o com a filosofar. Potser un ideal proper o més accessible gràcies a les eines d'un socràtic que viu entre nosaltres, Oscar Brenifier, i que ens facilita un quadern de pràctica filosòfica a l'escola. Potser el que hauríem d'haver fet des de sempre i deixar definitivament clar el valor únic de la filosofia en l'ensenyament, en la formació de les persones. Pretendre fer front a l'ofensiva dels d'història a base de més exàmens memorístics ens ha fet perdre el poc que teníem i ha revelat un cop més l'enorme complexitat de l'ensenyament de la filosofia. No és una matèria. Convertir-la en això ha estat fatal. 

Brenifier: punt de partida

Vaig tenir l'oportunitat de fer un taller amb Oscar Brenifier un cap de setmana a Barcelona. Volia provar, aprendre. Tenia curiositat: imaginava que seria un taller diferent. I tant que ho va ser! 

D'entrada, vaig tenir la impressió terrible de que ens sotmetia a un qüestionament personal de les nostres maneres irreflexives i, per tant, antifilosòfiques de pensar i de respondre. Estava clar que la filosofia ens compromet en la seva pràctica autèntica i Brenifier no semblava comptar amb la possibilitat de que el taller deixés a ningú indiferent. Remoure els pressupòsits des de les vísceres, aquesta va ser per mi la primera fase i no estic segura d'haver estat capar de pair les següents de tant com em va tocar aquesta. 

Com si fos una mena de Sòcrates reviscut  - si més no el Sòcrates soberbi, impertinent i infatigable que forçava als seus interlocutors, tant si volien com si no, a interrogatoris sense treva -, ens va fer experimentar una sessió de filosofia pràctica, és a dir, de filosofia no acadèmica. Això és: de filosofia en acció. De la seva investigació del diàleg socràtic ha estilitzat una metodologia que parteix de la pregunta per al desenvolupament d'una recerca filosòfica. Trobo especialment interessant la vessant emocional del treball sobre preguntes i respostes. 

Potser és cert que corren "malos tiempos para la lírica", com deia una cançó d'un grup de La movida madrileña. Grup i cançó oblidats i dels quals reiteradament em torna la frase amb aquella entonació greu i amb la cadència de la veu monòtona com la d'un oracle. Com si fos un disc ratllat dels d'abans. 

Potser els oracles que apunten a l'inici d'una època fosca no són pessimistes, sinó d'un optimisme realment ben informat, aspecte aquest -el de la informació- que l'autora d'aquestes línies no cultiva gens ni mica. És la por a que els arbres no em deixin veure el bosc, però també a que la mirada de l'ocell de les altures em doni la imatge del bosc com la d'una taca entre taques. Aprendre passa per convocar una experiència completa. M'estimo més, per tant, passejar pel bosc, doncs trobo més vertadera la possibilitat de trobar-me amb altres passejants, ni que sigui per patir un petit xoc/shock com el que em va suposar el taller amb Oscar Brenifier.

Un xoc que no penso estalviar als nous estudiants de filosofia de 1r de batxillerat que començaran al setembre i en els quals ja estic pensant. Penso que potser aquesta breu entrevista a Brenifier, amb preguntes molt clares, ens pot servir per començar a respondre a la pregunta, no tant de què és la filosofia, sinó de perquè la filosofia, aquí i ara. Juan Pablo Feinman començava així el seu curs de filosofia al canal Encuentro i trobo que és una bona manera de començar les primeres classes de filosofia: amb un gran silenci i mirades que expressen sorpresa quan, un cop llençada la pregunta, no demostro la més mínima intenció de respondre-la, cosa que no triguen a adonar-se que passarà durant tot el curs...

Educació i fertilització

Ahir va començar aquest cicle de conferències al CCCB amb la de Víctor Gómez Pin titulada "La redempció de la intimitat en el treball de l'art i la ciència". El títol recull el fonament de les tesis que va presentar sobre la intimitat i el subjecte comentant a Descartes, a Kant, a Plató, a Aristòtil,  i a Proust.

Defensa Gómez Pin "la universalització de les possibilitats de fertilitzar la naturalesa humana" i assenyala com això és tot el contrari del que passa quan el jo és identificat amb el reducte de la intimitat. La seva alienació es provoca per les passives pràctiques assumides que el porten ben lluny de la fertilitat, fent-lo viure sense construir, sense crear idees: sense humanitat, en suma. Obeir és la conseqüència d'aquesta realització de la intimitat que suposa la desrealització de l'home com a tal, segons el que com a espècie desitja ser. Front la intimitat, la naturalesa humana. Front la identitat íntima, el subjecte holístic.

La proposta té un evident caire polític i una repercusió clara sobre l'educació. A partir d'una pregunta, Gómez Pin va assenyalar aquesta "fertilització" com a objectiu de l'educació, recordant a Sòcrates i a Plató. L'educació hauria de "fertilitzar l'organ" que és comú, definint així la tasca de l'educador en una perspectiva que Gómez Pin va qualificar d'"holística", però que podem també anomenar de "política", doncs parteix del que ens uneix per naturalesa.

Paral.lelament al record de la conferència d'ahir, llegeixo interessants entrades de blocs d'altres companys de professió, molt més avançats que una mateixa en la reflexió sobre l'ensenyament de la filosofia, que és el que tenim en comú. Especialment interessant trobo una de A. S. sobre preguntar a la classe de filosofia.

Sembla necessari seguir la pista de les preguntes per a produir aquesta fertilització i totes les altres pistes que permetin sortir de la caverna de la intimitat i de les altres cavernes en què ens trobem i es troben els nostres alumnes, companys de viatge en aquest transcurs que ens porta a descobrir que estem en una caverna i que, d'haver-hi sortida, no la trobarem sols.

Llavors recordo quan Oscar Brenifier recordava a Plató per a destacar la seva afirmació de que la filosofia intenta provocar un diàleg intern. Podria iniciar-se a partir de preguntes que permetrien la re-creació d'un discurs interior, que no íntim, com a discurs propi. La finalitat del filòsof s'identificaria amb la finalitat de l'educació com a fertilització, a dir de Gómez Pin. Es tractaria, com assenyala Brenifier, d'ajudar a organitzar el discurs intern de l'altre, sense sobreposar-se a aquest.

Certament, hi ha pràctiques pedagògiques que estimulen aquest discurs intern i contribueixen a desenvolupar "l'organ", però quines són les seves possibilitats en un entorn d'intimitats identitàries configurades segons les directrius socials? Pot ser l'ensenyament de la filosofia altra cosa que una proposta de rebel.lió sovint incordiant i molesta? No seran algunes "didàctiques" formes d'ensinistrament més o menys artificioses?

Tanco aquesta entrada amb una cita, crec que literal, de Gómez Pin a la conferència d'ahir: "La filosofia és com la sexualitat: està bé que la practiquin els altres, però ha de començar per un mateix". Part de l'aprenentatge serà, per tant, autoaprenentatge? I de l'avaluació, doncs, què en fem?

Ensenyar filosofia segons Oscar Brenifier

Filosofía en la ciudad

Óscar Brenifier

"La idea que me rondaba desde siempre era la de iniciar al gran público en la filosofía, llevar la filosofía a cada uno. Estaba convencido de que, como yo, todo el que descubriera a Platón quedaría enamorado de él. Me parecía aberrante que una actividad tan vital, tan fundamental para el ser humano, que se relacionaba con la comprensión del mundo y el sentido de la existencia, quedara reservada para una elite académica y erudita. De forma que, una vez terminado mi doctorado en filosofía en la Sorbona, decidí lanzar “el gran proyecto”: introducir la filosofía en la ciudad.

Con mi esposa y colaboradora, fuimos a llamar a las puertas de los ayuntamientos proponiendo a los responsables culturales la organización de talleres de filosofía, lo mismo que los que ya existían de teatro, yoga o tejido. Los habitantes de la comunidad podrían venir semanalmente a discutir sobre diferentes temas y descubrir grandes autores. Nos miraron más bien extrañados, las preguntas que nos plantearon nos hicieron comprender que sospechaban fácilmente que queríamos fundar una nueva secta o que pretendíamos presentarnos a las elecciones.

Esto ocurría antes de que llegara la moda de los cafés filosóficos que iba a cambiar la situación y a banalizar un poco la idea de una actividad filosófica popular. Por casualidad o por intervención de la providencia, una elegida acababa de llegar de un viaje a Grecia: aún motivada por el recuerdo de Sócrates, dio su aprobación. De este modo se creó nuestro primer taller filosófico, el primer hito de esta empresa filosófica.

Algunos años después, nuestra hija mayor entraba en la escuela de párvulos. Propuse a la dirección animar sesiones regulares de filosofía con los niños en los diferentes niveles, entre tres y cinco años, algo que realmente nunca antes había hecho.

Tras obtener el permiso de la inspectora local, me lancé a esta nueva aventura, interesante, pero no siempre fácil. Era necesario inventar diferentes técnicas para invitar a los niños a concentrarse y escuchar. Pronto descubrí hasta qué punto un innato sentido de la lógica aparecía muy pronto en el niño en contra de lo que se suele creer. Pero también descubrí hasta qué punto existen diferencias entre los distintos niños según el contexto familiar y sociocultural. Especialmente entre los alumnos iniciados en una cultura de discusión y los demás alumnos.

Recuerdo a esos alumnos a los que preguntaba y que me miraban como si fuera marciano porque no daba órdenes, no prohibía nada, no regañaba. Estaban asombrados y turbados al ver que solo intentaba saber qué pensaban. Para estos, una palabra tan solo podía tener sentido dentro de un marco utilitario e inmediato en el que el adulto debe necesariamente imponer su autoridad amenazadora.

También fueron mis primeros intentos de formar a los profesores en la práctica filosófica. “Nos pide que cambiemos de sombrero”, dijo un día una de ellas; pues pasar de la afirmación a la pregunta, de la postura de un profesor omnisciente a la práctica de la pregunta abierta, era un auténtico problema. Es difícil convertirse en un ignorante.

Al final del año, redacté un informe en el que ponía de manifiesto diferentes obstáculos pedagógicos, lo que hizo que cayera sobre mí el rayo de la inspectora del lugar, que me acusó de dudar de sus profesores. Afortunadamente, hubo otros que no lo entendieron del mismo modo y enseguida vinieron muchas oportunidades para desarrollar y poner en marcha la práctica de la filosofía con los niños.

Por diferentes razones me invitaban, sobre todo, a trabajar con las clases difíciles. Entre mis recuerdos imperecederos hay uno de una clase muy problemática. Buena parte de los esfuerzos del taller consistía en hacer que los alumnos reflexionaran sobre sí mismos, enseñarles a cuestionarse. El interés era llevar la filosofía hasta sus límites, examinar la capacidad de ese arte para trabajar el ser, para invitar al sujeto a un cuerpo a cuerpo consigo mismo.

Una de tantas mañanas en la que los alumnos estaban un tanto excitados uno de ellos insultó a otro en voz alta. Impresionado por las palabras escribí en el encerado “Kevin, (u otro nombre) es un coñazo” y el nombre del autor de esa invectiva. Luego le pedí a este último que suministrara las pruebas de su acusación. Muy sorprendido, tan solo pudo tartamudear, pero otros tomaron su puesto rápidamente, ya fuera para probar que Kevin era un coñazo, ya para demostrar que, por el contrario, no era ese el caso, lo cual duró una hora.

Cuando uno de los argumentos estaba en un estado avanzado lo examinábamos para determinar si estaba o no claro, si era o no apropiado, sensato o no. Se trataba de hacer un análisis y un juicio, y tuve la impresión de que esa clase nunca había estado tan tranquila y concentrada. Al final de la sesión tanto Kevin como su acusador parecían satisfechos y sorprendidos.

Sin haberlo previsto, algo importante había ocurrido ese día. Una cierta inversión de valores, tal y como recomienda Nietzsche para favorecer la higiene mental. Una toma de distancia habitual frente a la palabra. Abstraerse de repente de los esquemas establecidos y de las reflexiones condicionadas para permitir la articulación de un pensamiento vigoroso.

No siempre nos damos cuenta de ese efecto anestésico, incluso catastrófico, de las reglas en vigor y de la moral establecida en perjuicio de su necesidad. El profesor testigo de este audaz ejercicio no dejó de expresar sus reticencias, sobre todo a propósito de la inscripción de una frase tan dudosa en el encerado. Gesto, sin duda, percibido como una trasgresión simbólica de lo sagrado.

Muchos años después, mis obras de filosofía para niños se publican en una treintena de lenguas; me invitan a animar seminarios en los cuatro puntos del mundo. Al escribir esto me encuentro extraño porque tengo la impresión de que no he hecho nada de particular Y cada vez que entro en una clase, cuando entro en un lugar, en cualquier país, con interlocutores de cualquier edad, tengo la impresión de que toda la filosofía se alegra una vez más en ese momento, una especie de doble o nada en el que todo se puede ganar o perder."

Publicat a Aprender a pensar