Inevitablement un canvi de calendari més, rebut amb incomprensibles gresques o excusa oficial per a que tinguin lloc com el pan i el circ romans. Em cal consol davant el panorama que ens ofereixen els polítics amb les seves reformes màgiques i un tant histèriques i els companys i companyes de professió amb les seves pors i la seva incapacitat d'actuar sinó és com a reacció.
Em cal consol per la manca de diners per a l'ensenyament públic i per a famílies que no podran pagar les matrícules de la Universitat dels seus fills i de les seves filles, bons estudiants. Per la frustració de la feina feta habitualment en solitari, havent de continuar acceptant normes arbitràries i absurdes. Per la ineptitud dels gestors, llunyans i propers, d'aquesta cosa pública que és l'educació que visc. Pel cor partit entre opcions irreconciliables i sacrificades com acabar el curs i acompanyar a aquests alumnes fins a les PAU o desaparèixer entre llibres, papers i un país llunyà. Em cal consol perquè els professors som impopulars i les dificultats no minven, ans al contrari, semblen crèixer adquirint formes diverses.
Aquests dies he trobat el consol en la lectura d'un llibre que m'ha fet recordar qui sóc i d'on vinc, potser per redefinir cap on vaig.
En hora de desitjos marcats pel rellotge, per decret de les campanades, espero i destijo que l'antic consol i el consol una mica més modern s'aliïn per evitar el desconsol fàcil i l'ira que emana del desconsolador panorama que se'm presenta. Prendré model de Sèneca, tal i com el presenta De Botton. Continuarè, però, preferint a Epicur i intentant retirar-me al meu particular jardí.
