Resistència I

Inicio una sèrie d'entrades amb apunts desorganitzats sobre la tasca docent. Difícil fer entrades amb projectes d'aula que no s'hagin fet anteriorment. No hi ha espai per a projectes que traspassin les parets de l'aula i els que es porten a terme a dins em semblen asfixiats pel pes de l'organització, les obligades accions coordinades i algunes aplicacions de la cultura espectacle al dia a dia d'un institut de secundària. Tot i així...

Segueixen els fotoreportatges a l'ètica de 4t d'ESO per a educar la mirada, per a reflexionar a partir d'ella. Les propostes de reflexió segueixen sent les dels alumnes, sense currículum ni altres límits o censura que les que imposen el respecte a la intimitat dels altres. 

Segueixen les mini-investigacions en la classe de psicologia. Aquest cop sobre si al nostre centre es promou el desenvolupament de les intel.ligències múltiples. Tot i que l'absència total de tal consideració en programacions generals, particulars, anuals i de no sé quina mena més, fa preveure un resultat no gaire bo. Sonarà la flauta? Ja es veurà. Al Col.legi Montserrat mostren i demostren com això és possible. Fins i tot ofereixen formació a docents d'altres centres. 

Prosegueix l'afany de promoure l'autonomia i el treball en equip a través del treball sobre els drets humans a l'educació per a la ciutadania, alliberada per reflexió de la que escriu aquestes línies dels continguts doctrinaris, tant d'una vessant com de l'altra. Adéu a presentar com a normatiu i com a normal el que no pot sinó estar sotmés a debat, malgrat l'inexistent debat i la vigent inexistència de tolerància davant de la pluralitat d'opcions. 

Què dir de la guerra per aconseguir que la filosofia de 1r de batxillerat sigui un lloc de vertader aprenentatge, un principi d'una pràctica filosòfica? No pot ser una altra cosa que una guerra intentar promoure l'afany de reflexionar en un entorn global i particular que ens fa esclaus de la satisfacció dels desitjos.

I si d'esclaus es tracta, hem de donar fe de l'avanç de l'aplicació de la LOMCE, no propiciada pel senyor ministre, ni falta que fa. La racionalitat instrumental fa temps que camina sola o a cavall de la LOE i altres sub-productes pedagògics. Un cop més, el que denunciem dels polítics no és més que la punta d'un iceberg que s'ha format amb les sòlides aportacions dels beneficiaris de a peu. No ens cal la LOMCE per a que la filosofia de 2n es vegi bandejada per accions afiliades a l'oportunisme, que no a la millora dels aprenentatges ni molt menys d'aquella educació que fa temps va fugir de la majoria dels centres d'ensenyament. Aquell espai del "També pensar" és tan imprescindible com eludit. Han convertit el pensament en un sucedani del disseny, en un sub-producte de la gestió, en una molèstia evitable. 

Pensem en què fem a les classes. I prenem com a punt de partida preguntes, un decàleg de preguntes proposats per un docent que reflexiona amb urgència, Oscar Boludo Ivars. Diria que són temps en què la urgència ha de tenir un ritme lent, que més aviat cal reflexionar amb voluntat de resistència. Quan s'amplia l'abast de la mirada més enllà del concret lloc de treball, no és refrendada l'experiència de la prèdica en el desert. Per sort, atzar o designi inexplicable? 

Aquí va el decàleg per a guiar la reflexió necessària que caldria que tot docent es fes: 

• T'agradria aprendre tal i com ensenyes? 
• Creus que els alumnes s'avorreixen a les teves classes o que gaudeixen d'elles? 
• En què es basa la teva docència: en unitats d'un llibre de text, exercicis a classe del quadern, deures a casa i exàmens memorístics? 
• T'has pre-ocupat sobre com estan treballant altres docents del teu claustre o d'altres centres? 
• Convides els alumnes a proposar activitats d'aprenentatge, a participar-hi, o fas el mateix dia rere dia? 
• Parles amb ells normalment de les seves preocupacions i interessos? Busques espais i temps de conversa? 
• Poses les normes, per sobre de les persones, sense flexibilitat? Busques un aula-temple o un lloc de treball dinàmic? 
• Poses a prova amb els alumnes noves eines TIC o altres dinàmiques d'aprenentatge? Passes molt temps a la pissarra o amb el power point?
• Parles bé dels teus alumnes en públic o amb altres companys? O cada curs et semblen pitjors? 
• Adaptes la teva programació al grup o a l'alumne? Ets rígid en els teus plantejaments? 

Espero senyals en reunions, converses i intercanvis diversos. Ofereixo esquema final només per a seguir pensant amb vistes a fer bé la feina. Professionalitat com a imperatiu categòric. Seguim en contacte. Corto y cierro. 

Una llei més, o no.

Vull deixar de banda els presagis tremendistes d'alguns, sempre escombrant el que molesta cap a fora de Catalunya i fer-me ressó del comentari que publica un company d'allà fora precisament, actiu i atent als arguments que s'han fet servir en aquesta campanya de defensa de la filosofia a la secundària. Podeu llegir aquí a M.S.O.

No serà la primera vegada que exposi que alguna responsabilitat hem de tenir els professors de filosofia en que la filosofia hagi estat bandejada de les matèries obligatòries i troncals de 2n de batxillerat -només si les respectives comunitats autònomes i centres ho permeten, per cert. És relativament fàcil aprovar un moció destinada a que els altres siguin els que canviïn la perspectiva. En algun moment es veurà qui es mulla realment i com. 

Davant del suposat i inevitable fatum  que ens porta a desaparèixer, serà qüestió de fer-nos necessaris i potser també serà una oportunitat (crisi!) per a reflexionar sobre què fem i com. I fer-ho des de la posició marginal en la qual ja estem des que vam haver d'abandonar el Seminari de Filosofia, incorporar-nos al departament de socials (en minúscula, naturalment) i deixar de ser professors especialistes a l'ESO. Qui esperava mantenir estatus d'especialistes amb un batxillerat cada cop més orientat a ser un pont ampli cap a una formació superior força generalista i competencial? Tan curosos com som de no caure en contradiccions, aish!

D'entrada em refugio en l'expectativa de continuar sent, de rumiar el que sigui que passi i fer-ho sense perdre l'impuls per la feina en el dia a dia. Malgrat l'entorn educatiu, cultural i polític. 

Philosophers at work

Com veuen els no-filòsofs als filòsofs quan aquests treballen? Quins són els pre-conceptes que tenen aquells que participen per primer cop a una classe de filosofia? Les representacions que ens fem no deixen de conduir les nostres opcions i, per descomptat, les nostres valoracions. Caldria treballar amb elles, un cop formin part de l'aula. 

Una bona manera de fer-ho és demanar que els participants facin un dibuix. A més de que és una activitat d'aquelles que activa l'hemisferi dret i, per tant, el relax, el plaer i el benestar, cosa que sempre està bé promoure a la classe... de filosofia i fer-la no tant de matèria. 

Us deixo aquí l'enllaç al blog del projecte i aquí la informació sobre aquest. Podeu enviar els vostres dibuixos, si us animeu. 

Pràctica de filosofia o classe de filosofia

Acabades, o casi, les fotofilosofies d'aquest curs i esperant el veredicte dels membres del jurat, torno a la publicació d'entrades relacionades amb l'ensenyament de la filosofia o la pràctica de la filosofia. 

He estat a punt de dir que són el mateix, però no, no ho són. A vegades l'ensenyament de la filosofia no té res a veure amb la seva pràctica. La filosofia és una matèria més: externa i aliena a l'experiència personal dels alumnes, a la vida social i política del moment, fins i tot a la vida de la persona que la imparteix. 

Aquest curs ens està posant a prova al professorat de filosofia de secundària. Mai no havíem assistit a la concreció de l'amenaça de desaparició de gran part de les nostres materies, tan antimaterials sovint. Els arguments per a la seva defensa i reivindicació no sempre han estat bons arguments. En molts casos eren arguments convincents només per als ja convençuts. Útil per a mantenir la moral, però no per a una reivindicació efectiva. 

I davant la dificultat de formular arguments convincents per als contraris o els desconvençuts, entre la selva de comentaris llegits a les xarxes socials vaig descobrir molts que tenien l'experiència d'una filosofia esclerotitzada i odiosa. No perquè els haguessin fet pensar. La proclama de que la filosofia ensenya a pensar feia saltar a la gent amb vertadera ràbia. L'experiència havia estat la contrària: els havia aixafat la possibilitat de pensar i sentien autèntica aversió vers la filosofia. Per tant, per què no eliminar-la?

La mateixa filosofia que es proclama com a fonamental per a la formació de ciutadans crítics i demòcrates, sembla ser que tenia i té problemes per a promoure l'acceptació de les opinions i del debat a les aules. La mateixa que a una de les reunió de les PAU de la passada setmana provocava l'enèsima impugnació de l'examen i l'enèsima crítica de falta d'objectivitat en els criteris d'avaluació i de la necessitat de fer una pregunta de "tema". També em va cridar l'atenció que davant de que cada any són més els alumnes que fan història d'Espanya, això de competir es digués que "no va amb nosaltres". 

Ni sé qui forma el "nosaltres", doncs sí penso que hem de competir. Bé que ho fan els d'història i la competència és cada cop més descaradament deslleial. Una filosofia que no compiteix no està al món social i polític real. No pot operar en ell. Sembla una filosofia absent i impotent davant l'impacte dels canvis i les ofensives corporativistes i ideològiques. Així ens va. D'aquesta prova estem fent pràctiques fa temps i ja es veu el resultat. Ni Plató, al seu criticat món de les idees, tocava tan poc de peus a terra. 

L'examen de les PAU és un examen difícil i que implica demostrar unes habilitats que ningú no demana a les PAU, tret d'alguns exàmens de literatura i part d'alguns de llengua catalana o castellana. Al menys fins on he fet una ullada. Ningú no les demana totes en una única prova i a partir d'un text complex com sempre ho és un text de filosofia. No es basa en la memòria, sinó en la capacitat de comprensió, d'anàlisi i d'expressió argumentada de les idees pròpies i de les del filòsof a comentar. 

Em sembla digna de valoració i fins i tot d'elogi la feina dia a dia del professorat de filosofia, però també em sembla escandalós el fatalisme amb què s'assumeix des de fa no sé quan la pèrdua de pes de la filosofia. El col.lectiu com a tal ha perdut i perdrà totes les batalles si segueix així. I l'esforç continuarà amb les iniciatives exitoses i veteranes com la Mostra de Filosofia, com la incipient Olimpiada de Filosofia o també la Jornada que van organitzar els companys de l'Alt Empordà. I això per no dir res dels blogs de professorat, dels recursos compartits a CREAIF, de les webs, webquests, google sites.... Per referir-me només al que es pot enllaçar online. 

Se m'acudeix pensar que tota aquesta energia i activitat suposen la vertadera reivindicació concreta i real de l'ideal filosòfic de la filosofia com a pràctica o com a filosofar. Potser un ideal proper o més accessible gràcies a les eines d'un socràtic que viu entre nosaltres, Oscar Brenifier, i que ens facilita un quadern de pràctica filosòfica a l'escola. Potser el que hauríem d'haver fet des de sempre i deixar definitivament clar el valor únic de la filosofia en l'ensenyament, en la formació de les persones. Pretendre fer front a l'ofensiva dels d'història a base de més exàmens memorístics ens ha fet perdre el poc que teníem i ha revelat un cop més l'enorme complexitat de l'ensenyament de la filosofia. No és una matèria. Convertir-la en això ha estat fatal. 

Philosophie à la France: inconnu nostalgie

Es pot trobar a faltar el que no s'ha conegut? Voilà!

Filosofia, educació i societat, en desordre

Dono suport a la darrera darrera iniciativa  de petició per les matèries de filosofia a la secundària en una web d'activisme. Difonc la petició a la meva pàgina de facebook. Sembla que ningú no l’ha vist, o que no agrada, com no agraden les meves darreres entrades sobre federalisme. Això equival a no ser independentista i ara i aquí no surts a les fotos, com es deia abans, si no ho ets o si no ets prou ambigu. Ja passa. Em consola que aquesta petició sobre les matèries de filosofia s’hagi difós en altres pàgines de facebook. Allà haurà tingut més èxit, espero.

Destino hores del meu temps lliure a preparar el blog de la I Olimpíada de Filosofia de Catalunya, facilitant la participació en la I Olimpiada de Filosofía de España, manque pese a alguns el nom. Em pregunto quin altre nom podria tenir. No totes les preguntes tenen resposta, és evident. La resposta és evident. Com que no és una evidència cartesiana, resulta que tots som deixebles de Humpty Dumpty i els noms depenen de qui mana. En eso estamos, precisamente.

Convoco la Mostra de Filosofia per als meus alumnes, un curs més. Destino hores i esforç a participar i, per tant, donar suport a la primera i, fins ara, única activitat que ha aconseguit implicar a tot el professorat de filosofia de Catalunya. No aspiro a que l’Olimpíada suposi tant, tot i que ja m’agradaria. Qui sap.

Llegeixo a altres professors de filosofia no universitària per a saber com experimenten ells la davallada de la filosofia en la futura i propera LOMCE. Els que llegeixo no treballen a Catalunya. Una visió no tenyida de defensa de la immersió lingüística.

I el malestar que ha acompanyat la meva participació en totes les reivindicacions va trobant una explicació. La incomoditat ha cedit pas, però no ha desaparegut. Només ha passat a un segon terme.

En el primer es troben les reflexions dels que afirmen que no podem reivindicar la filosofia si no reivindiquem una altra educació. Quant més lluny, a vegades més saludable l’efecte de la reflexió. 

Si sobre la base de una deficiente educación pretendemos “enseñar” Filosofía a los niños, a los adolescentes, a las personas en general, lo que obtenemos es ahuyentar aún más de la Filosofía, lo que logramos es que las personas crean que la Filosofía es un saber más, como las matemáticas, el lenguaje, la química, etc., cuando la filosofía es, ante todo, la vida misma de las personas educadas.

Así, pues, para que haya filosofía y se desarrolle el pensamiento filosófico en el Perú es necesario promover una nueva Educación antes que la  “enseñanza de la filosofía”. Alivia saber que para promover la Filosofía en el Perú no tengamos que preocuparnos por el sinuoso, difícil, costoso y equivocado camino de la“enseñanza de la filosofía” sino preocuparnos por cambiar y desarrollar un nuevo y distinto modelo educativo.

Trobada a una fecundíssima llista de didàctica de la filosofia de l’altra banda, no de l’Ebre, sinó de l’Atlàntic! Potser sigui, com el nom del blog indica, pura entelèquia. Però té sentit, o no?

I fa setmanes, des de la crítica social de la nostra societat, vaig descobrir un altre intent d’entendre el que passa i el poc efecte que les reivindicacions estan tenint. Més enllà de l’acció de la majoria absoluta del partit en el Govern d’Espanya, convertida per a molts en la simple explicació única de tots els mals, un esforç per ampliar la mirada més enllà del melic de la situació de la filosofia a la secundària i centrar-la en dos matèries que d’obligatòries passen a ser optatives. Com moltes altres, per cert.

En aquest blog, un company de professió afirma el següent:

La filosofía se quita, y tal vez coherentemente, no por su valor para pensar sino por su inutilidad social en el nuevo proyecto. La lechuza de Minerva se ha quedado trasnochada.

No serà que abandonar la lluita per una societat justa i millor, ho és també per una educació adequada per a una societat semblant, i això suposa inevitablement l’abandonament de la filosofia entesa aquesta com a recerca crítica de la veritat?

No era aquest el projecte de Plató? Ara ens quedarà l’Acadèmia per a ensenyar a tothom que sàpiga matemàtiques o no. Però que no vulgui saber religió catòlica. Esperançador, sí senyor. A veure que es pot aconseguir quan a ningú no l’interessa viure en un país laic, o just. Doncs això. 

Així vaig trobar l'Acadèmia de Plató aquest estiu... Premonitori de l'estat de les aules de filosofia, o de l'educació o de la societat en què vivim? 

Filosofia i exàmens

Ha arribat un altre final de curs i unes altres proves d'accés a la Universitat, les famoses PAU. Tan famoses són que són notícia i ens han vingut a entrevistar a l'institut per a un telenotícies. Als alumnes els han preguntat sobre les seves expectatives, és a dir, sobre la nota que necessiten per a obtenir una plaça a la carrera que volen i on la volen. A mi m'han preguntat què fèiem a les classes d'aquestes setmanes. M'han avisat amb poca antelació, així que, tot i que no era una pregunta difícil, he hagut d’improvisar. 

De ple he caigut en el fons de la reflexió que aquests dies, també com cada curs per aquestes dates, s'ha produït en una xarxa de correu electrònic de professorat de filosofia de secundària de la qual formo part modestament, però sobretot, bastant solitàriament. 

La finalitat de l'ensenyament de la filosofia i la preparació per a l'examen de filosofia de les PAU semblen ser incompatibles. Aquest cop ens hem avançat als resultats d'aquestes proves i no hem fet la valoració des del greuge que suposa que els considerats bons alumnes no aconsegueixin ratificar les notes del curs. Ho hem fet a partir d'una pàgina web que aporta recursos per preparar la prova de filosofia de les PAU: Filoselectivitat. L'autora no és professora de filosofia en exercici en l'actualitat. La pàgina va ser presentada per TV. 

Què fem a les classes de preparació de les PAU? De més de cinc minuts, s'han quedat només amb una frase, com podeu comprovar aquí (minut 11:33). No sé si ho he fet bé. A gent més sàvia em remeto, com sempre. Si és que n’hi ha saber i no mera opinió sobre això.

Però on és la incompatibilitat real? No ho acabo d'entendre. Dues setmanes posen en qüestió tot el que hem compartit durant mesos a l'aula? Ajudar als nois i noies que han triat fer les PAU de filosofia donant consells pràctics per superar el millor possible  la prova es pot fonamentar enlloc que no siguin aquests mesos? Hem de perdre de vista tota mena d'objectiu pràctic extern a l'exercici personal de la docència per sentir que fem filosofia? No hem volgut aprovar els exàmens que vam fer nosaltres abans que els nostres alumnes? I no vam intentar disposar de materials i estratègies per superar-los amb la millor nota possible? 

Dec ser molt limitada, però fa temps que penso que els exàmens només serveixen per fer un diagnòstic parcial de les habilitats i coneixements dels examinats en un moment concret. Tenen poc potencial per demostrar què se sap. I ara no em dedicaré a posar en solfa això del saber per no dispersar-me més del que acostumo. Però sembla clar que aprendre és un procés i el diagnòstic és puntual, limitat i arbitrari, sempre. Hi ha la pretensió, al meu entendre malaltissa, de que els exàmens siguin objectius, de que s’ajustin al que l’alumne ha de saber, aspecte que s’identifica sense més amb el que el professor ha determinat ensenyar i valorar basat més o menys en el decret pertinent.

Després de passar per tants exàmens, estic convençuda de que fer exàmens només serveix per aprendre a superar exàmens i no per demostrar el que potser, d’alguna manera imprecisa per a la meva comprensió, se sap. No dic que no sigui important aprendre-ho, no dic que no calgui fer exàmens; sinó que la seva funcionalitat és restringida i la seva finalitat com a requisit d’admissió, quant més precís i concret millor, és preferible a la pretensió de prova de coneixement en un sentit profund, que és el que hauria de tenir en tot l’àmbit educatiu però que ningú pot defensar que pugui ser copsat en un examen, no importa com sigui aquest.

Si d’aprendre es tracta, els exàmens ens fan perdre temps per aprendre. Si de conèixer es tracta, un procés que hauria de ser per tota la vida no pot ser examinat més que per un mateix a la pròpia vida.

On queden les reflexions dels meus alumnes sobre la justícia i el poder, sobre la democràcia i la desobediència civil, sobre l’educació dels governants i la igualtat, sobre la possibilitat d’assolir la veritat o la negació d’aquesta? Què dir de les seves reaccions davant la crida de Nietzsche a la superació de la moral dels esclaus, davant de la perspectiva milliana d’una felicitat general que potser no pot ser la pròpia, però que és LA felicitat? On queda la sorpresa davant del geni maligne i el cogito cartesià? Per on deu parar la inspiració sostinguda del mite de la caverna amb el rerefons de la mort de Sòcrates? Tot el que ha arribat a passar a les classes de filosofia i fora d’elles és molt més del que pugui saber, del que pugui descriure. Resta secret i al seu interior. Sorgirà algun dia? Ho farà de manera conscient?

Hi ha algun examen que pugui tenir en compte tot això? Volem un examen per poder posar punts a això? N’hi ha de millors i de pitjors en això? No es va passar Plató tota la vida filosofant? Una cosa és haver de saber matemàtiques per entrar a l’Acadèmia, una altra molt diferent és que a l’Acadèmia es donin diplomes que garanteixin que se sap filosofia. Pot el Parmènides de Plató respondre a això?

Anècdota 1, per acabar. A. R, exalumna, estudiant d’educació social. Escriu perquè li han fet descriure la seva biografia d’aprenentatge. S’ha recordat d’alguns professors amb els quals va aprendre, afirma. Mai no va obtenir unes notes excel·lents a filosofia segons el barem de l’examen de les PAU.

Anècdota 2, per acabar, també. V.I, alumne de 1r de batxillerat. Parlem de com està anant el seu final de curs. Diu que bé, que amb les matèries que ha d’aprendre, va bé i que s’ha adonat que aquelles en les quals ha d’empollar, no hi ha manera. Pregunto què vol dir. La diferència, segons ell, es troba en haver de superar exàmens memorístics, merament.

Anècdota 3, i final. F.M., millor nota del darrer parcial de filosofia de 1r de batxillerat. Es fa amb apunts, llibre, el que vulguin. No se’l va preparar. La comprensió, la capacitat d’anàlisi, l’expressió argumentada de les pròpies idees, no es prepara. Es practica, a ser possible sempre, i no només a la classe de filosofia. Els conceptes específics s’entenen, llavors es recorden.

Nietzsche a cinc cap al futur

Ara que s'acosta la desaparició de la filosofia de l'ensenyament secundari o la seva reducció a l'estat més proper a la inexistència, sembla que la coneguda dita "renovar-se o morir" és el mantra de l'imperatiu categòric dels professors de filosofia. Si no ho és encara, potser ho serà aviat pels que hagin sobreviscut a la defensa que fan els nostres autoanomenats representants, uns que estan en lloc de ningú i, per tant, a ningú representen. 

Però quina importància té això en un moment -que ja podria ser considerat època-, en el qual de dèficits democràtics anem sobrats per tot arreu, quan les qüestions de rellevància política es fonamenten en càlculs econòmics? Com de buides resulten paraules com "dret", "diàleg", "pacte", "legalitat"! Quina erosió que han patit "tolerància" i "convivèncià"... 

Convocaré als dimonis de la posmodernitat reivindicant la Veritat, el Bé i la Bellesa únics, platònics, ideals, necessaris i em cremaré a l'infern de la secundària postobligatòria llegint a classe les novel.les d'algun autor que sigui èxit de vendes un dia com avui, a ser possible que també faci guions de sèries de TV, a ser possible de TV3. I és que treballo per a un Departament, una empresa pública, que m'ha felicitat la diada de Sant Jordi, enviant-me una bandera estelada, tan universal i compartida ella, tan unificadora. Criden a la insubmissió per la llengüa i afegeixen que els enemics lliguen els gossos amb lloganises! 

La filosofia està destinada a desaparèixer, perquè no té qui li escrigui ni li digui maca ni es cuidi de la seva salut quan només precisa unes vacances llargues. No té qui la parli i aquí la insubmissió ni es planteja. Reivindiquem la filosofia vampíricament i creiem en la noblesa de la nostra reivindicació, Dios mediante, autobeatificats com estem. Som un col.lectiu d'esclaus que no té més que la seva feina i que ja estaria bé que, deixant de banda les absurdes especialitats, la comencessim a fer bé. 

Millor predicar, com Nietzsche, per als que vindran. L'única filosofia amb sentit serà potser la filosofia del futur, del que encara no sabem com serà, i per això podrà ser una filosofia lliure, pura, vertadera, bona, bella. 

Donem lliçons als nens i donem-les de l'apocalipsi dels valors servils: serà la millor inversió! Aish! Se m'ha colat l'economia: no és fàcil escapar del present!

Fent filosofia o filosofant

Fa temps que no hi ha cap entrada amb dissertacions dels alumnes. Poca producció d'una banda. Desànim de la professora a l'hora d'alimentar el blog. No són bons els temps ni per a l'educació, ni per a l'ensenyament, ni per a la filosofia. 

Al meu voltant tot segueix igual. Si algú es mou, ho fa pel català, que no està amenaçat perquè no ho pot estar. Seria canviar l'estat i això és precisament el que s'està evitant fer. Però un cop més hi ha qui tanca files al voltant dels que ens retallen i ens fan treballar en pitjors condicions, mentre expliquen les seves històries i les d'alguns. Ni cas de desnonaments, gent que frega l'umbral de la pobresa, famílies senceres a l'atur. Per exemple. Al meu voltant tampoc no passa res. Per no passar, ni escriuen correus electrònics, ni parlen, ni res. 

Aquest curs el grup de 2n de batxillerat és de quaranta nois i noies. L'aula és de l'època LOGSE, podríem dir, pensada per una mica més de la meitat dels alumnes actuals. Però hem fet un viatge en el temps i hem tornat a les dels primers anys de la transició, en alguns casos amb més de quaranta alumnes per aula. Si el viatge fos per a tot, no estaria gens malament el canvi. Podríem canviar algunes coses que llavors vam donar per bones, vam creure que es podrien tolerar. Ens podríem adonar d'altres. Miraríem el present des del futur i no des del passat, com vam fer. 

A les classes d'història de la filosofia intentem pensar el present des del passat per tenir eines de cara al futur.  Es revelen perspectives. La primera i principal és que seria molt trist privar a tothom de poder fer filosofia si aquesta resulta ser de les poques que ensenya a pensar per un/a mateix. Ja és prou absurda la situació de que els alumnes hagin d'optar entre examinar-se d'història d'Espanya o d'història de la filosofia a les PAU. No ho és menys que hi hagi professors d'història que facin d'això una qüestió poc menys que personal i competeixin. I què dir de les eternes classes magistrals, dels exàmens memorístics, de creure que això és ensenyar i que aprovar així és aprendre. Perquè un text o dos no fa pensament propi. 

Però començo a pensar que això del pensament propi li interessa a molt poca gent. A molta gent de filosofia tampoc. Quin interés podria tenir promoure'l, si és que és possible fer-ho? D'entrada sembla que encara és necessari aclarir què és això de pensar. Aclariment gràcies a J.B. 

Idoia Capuz es planteja si avui dia hi ha mestres socràtics, i si són necessaris. No és aquesta la línia que està inspirant la reforma educativa que ve. 

Irene Sánchez valora que el nostre sistema educatiu no funciona i que cal un canvi cap a un socratisme pedagògic i didàctic. També dubta de la possibilitat de la seva aplicació, però no per insuficiència del mètode, sinó per demostrada inutilitat del vigent i majoritari, que continua i sembla que continuarà sent vigent i majoritari, no importa la llei en qüestió, doncs a l'aula ens trobem els alumnes i els professors, sent aquests els que fem possible la llei i les seves interpretacions. 

Però si no existeix l'espai de l'aula, tota possibilitat resta anul.lada. Per això cal tornar a compartir dissertacions: per expandir les possibilitats més enllà del seu espai i demostrar mostrant. Només cecs d'ideologia o competitivitat no veuen els fruits, ni es poden deleitar amb ells. 

Brenifier: punt de partida

Vaig tenir l'oportunitat de fer un taller amb Oscar Brenifier un cap de setmana a Barcelona. Volia provar, aprendre. Tenia curiositat: imaginava que seria un taller diferent. I tant que ho va ser! 

D'entrada, vaig tenir la impressió terrible de que ens sotmetia a un qüestionament personal de les nostres maneres irreflexives i, per tant, antifilosòfiques de pensar i de respondre. Estava clar que la filosofia ens compromet en la seva pràctica autèntica i Brenifier no semblava comptar amb la possibilitat de que el taller deixés a ningú indiferent. Remoure els pressupòsits des de les vísceres, aquesta va ser per mi la primera fase i no estic segura d'haver estat capar de pair les següents de tant com em va tocar aquesta. 

Com si fos una mena de Sòcrates reviscut  - si més no el Sòcrates soberbi, impertinent i infatigable que forçava als seus interlocutors, tant si volien com si no, a interrogatoris sense treva -, ens va fer experimentar una sessió de filosofia pràctica, és a dir, de filosofia no acadèmica. Això és: de filosofia en acció. De la seva investigació del diàleg socràtic ha estilitzat una metodologia que parteix de la pregunta per al desenvolupament d'una recerca filosòfica. Trobo especialment interessant la vessant emocional del treball sobre preguntes i respostes. 

Potser és cert que corren "malos tiempos para la lírica", com deia una cançó d'un grup de La movida madrileña. Grup i cançó oblidats i dels quals reiteradament em torna la frase amb aquella entonació greu i amb la cadència de la veu monòtona com la d'un oracle. Com si fos un disc ratllat dels d'abans. 

Potser els oracles que apunten a l'inici d'una època fosca no són pessimistes, sinó d'un optimisme realment ben informat, aspecte aquest -el de la informació- que l'autora d'aquestes línies no cultiva gens ni mica. És la por a que els arbres no em deixin veure el bosc, però també a que la mirada de l'ocell de les altures em doni la imatge del bosc com la d'una taca entre taques. Aprendre passa per convocar una experiència completa. M'estimo més, per tant, passejar pel bosc, doncs trobo més vertadera la possibilitat de trobar-me amb altres passejants, ni que sigui per patir un petit xoc/shock com el que em va suposar el taller amb Oscar Brenifier.

Un xoc que no penso estalviar als nous estudiants de filosofia de 1r de batxillerat que començaran al setembre i en els quals ja estic pensant. Penso que potser aquesta breu entrevista a Brenifier, amb preguntes molt clares, ens pot servir per començar a respondre a la pregunta, no tant de què és la filosofia, sinó de perquè la filosofia, aquí i ara. Juan Pablo Feinman començava així el seu curs de filosofia al canal Encuentro i trobo que és una bona manera de començar les primeres classes de filosofia: amb un gran silenci i mirades que expressen sorpresa quan, un cop llençada la pregunta, no demostro la més mínima intenció de respondre-la, cosa que no triguen a adonar-se que passarà durant tot el curs...

Ser docent

"Nuestra tarea como docentes consiste en hacer dudar, en hacer tambalearse muchas de las realidades que estan inoculadas en la piel de nuestros alumnos o de la gente hacia la que dirigimos nuestro discurso. Es necesario un nivel de provocación intelectual bien razonado. Colocar en un escenario de duda a quienes tienes delante y quieren aprender. A menudo, cuando te sitúas en este escenario te das cuenta claramente de que somos una sociedad cargada de prejuicios. Crea mucha inseguridad tener que enfrentarse, saber gestionar, los argumentos discrepantes que se reciben. Sobre todo si estás en una posición de poder. El mundo actual tiene muy metido en sus esquemas de funcionamiento la no aceptación o la no valoración de la discrepancia. En mis clases yo siempre digo lo mismo a los alumnos: me preocuparía mucho que todo el mundo estuviese plenamente de acuerdo conmigo. Parte de nuestro trabajo intelectual es saber generar inquietudes. Debemos favorecer el diálogo socràtico para poder progresar y salir de nuestras cavernas de conocimiento."

Albert Jovell: El médico social, Ed. Proteus

Competir

Un any més es desencadena l'intercanvi de missatges sobre les notes de les PAU de filosofia a una llista de correu que he oblidat quines altres virtualitats podria tenir.

Per no variar, continuem descontents amb els resultats que obtenen els alumnes a la prova d'història de la filosofia de les PAU. No tots, però. Alguns, sense portar molts anys - és rellevant això?

Potser hem de competir i no sabem fer-ho.

Si l'examen és vertaderament més difícil que el d'història d'Espanya, preparem-los més que bé, millor. Si les notes d'història d'Espanya són més altes, preparem-los per superar-les.

Si els alumnes veuen que els preparem bé i fins i tot millor; si comproven que els companys del seu institut que es van examinar el curs passat, no només van superar la mitjana de Catalunya de filosofia sinó també la d'història d'Espanya; potser optaran per la filosofia per considerar-la una millor opció per als seus interessos.

Si a sobre afirmen -la nota (alta!) ja en la butxaca, l'entrada a la carrera que volien assegurada- que la filosofia "serveix" per moltes coses, a diferència de la història d'Espanya, no hem fet bé la feina?

I si sent la nota tan baixa com acostumava a ser, continuen satisfets de la preparació que han rebut, no hem fet bé la feina també?

No sé si és que pretenem que raons de caire filosòfic i pedagògic siguin les úniques que justifiquin  la nostra existència entre el professorat de les matèries comunes obligatòries del curs terminal del batxillerat.  

Em fa autèntica por quedar-me penjada al món de les idees.

No sé si algú ha conspirat per endur-se el formatge o si més aviat caldria preguntar (-se) perquè el formatge atrau els ratolins i si tenim algun problema amb això.

Filòsof, filòsofa: ¿pots sobreviure al món que ensenyes?

Ey, no teníem prohibits els jocs si fèiem coses serioses com aprendre filosofia?

Del blog d'un company de filo (J.B.), que l'ha trobat al blog d'una profe de filo, aquí una profe de filo contra l'avorriment...

Jugar amb els filòsofs!

Instruccións en castellà, també facilitades per J.B.: filosojuego de lucha!

Guay!

Primera impressió

Afirma la dita que la primera impressió és el que importa. Al setembre em trobaré un cop més amb nois i noies de 16 anys que probablement no hauran tingut més contacte amb la filosofia com a assignatura que el que vagament vam aconseguir difuminar en el trimestre d'ètica de 4t d'ESO.

Cal pensar bé com fer aquesta presentació, com preparar aquest primer contacte que no serà tal, doncs a la filosofia ja se la deuen haver trobat per aquí i per allà, tot i que segurament no ho saben.

No ho saben encara. Caldrà que recordin i redescobreixin. LLavors sabran que sabien, que saben. I a partir del que saben, anirem fent. Aquest camí comença, però no acaba. Dono fe d'agnòstica practicant.

D'una llista de correo transoceànica, m'arriba aquest vídeo de presentació de l'assignatura de filosofia. Com a inspiració no està gens malament...

Quin és el sentit i quina la direcció?

Avui sí, avui sí que em poso i escric alguna cosa...ALGUNA COSA. No sé quina d'entre tantes que vaig acumulant i deixant que se superposin unes a altres i vagin despareixent ofegades pel pes de les més recents.

Tinc per triar: que si les protestes indignades que provoquen desconfiança i crítica entre gent de bon criteri que respecto; que si les maleïdes retallades contra les quals sembla que el govern del poble no és més que una realitat desfeta sense haver estat realitzada mai; que si els canvis en el calendari laboral dels professors de secundària per al curs 2011-2012, uns canvis semblants als moviments d'un cranc agonitzant; que si el final de curs amb tota la seva càrrega de decepcions, d'oportunitats perdudes de fer ALGUNA COSA ben feta, però pensem com paguem la factura del gas, això sí.

Sense paraules, és a dir, acceptat sense discussió: els exàmens de setembre són la cinquena meravella del món, el gran descobriment recuperat per a la lluita contra el fracàs escolar. Res d'ensenyar millor: més exàmens, més oportunitats per aprovar per resistència. Només qui aguanta sotmetre's a les exigències dels rituals consagrats per a l'ús dels oficiants desvaloritzats, rebrà la iniciació corresponent. Avui he vist un graduat de l'ESO imprés. Té la mateixa aparença que els antics. Només l'aparença.

Mentrestant, enèsima lectura de Nietzsche, tot un plaer i un malestar alhora. Quan no ens quedi ni aquest  apunt de filosofia, espero que em quedi la música i mentres els meus alumnes facin feina, pugui tararejar en veu molt baixa, o recordar un poema, potser recitar un llibre sencer en veu alta passejant...

En aquest bloc per a alumnes de filosofia, aquesta és una entrada de la professora que no sap sobre què escriure i prescindeix de subjectar-se coherentment a un tema coherent. Ja ho fa per mor de la supervivència en el dia a dia.

Però sap sobre què NO escriure: sobre pedagogia i altres herbes d'infusió, sobre valors i altres productes de consum, sobre precisament aquesta crisi, sobre l'absurda ciutadania, la impossible ética i la frustrant filosofia -matèries volàtils d'inconsistència estructural.

On fait de la philo avec des enfants!

Exercicis compartits

A filosofia de 1r de batxillerat hem treballat el tema de ment i cervell a partir d'una webquest que la professora ha fet com a exercici d'un curs telemàtic. Ha abandonat per impossibilitat de complir els terminis, apart de per no trobar-se gens còmoda amb l'enfocament, però la webquest ha quedat i calia testar-la.

He corregit alguns dels treballs de grup lliurats i no diria que estan malament però tampoc acaben d'estar bé. Vam dedicar algunes sessions de classe a la feina i el treball en grup no ha funcionat en la majoria dels casos. En alguns casos sembla que no s'han entès els enunciats de les preguntes, tot i les explicacions. També s'han deixat en blanc i no s'han preguntat els dubtes. Em pregunto sobre l'eina, sobre com promoure el treball cooperatiu, sobre les orientacions donades a l'aula i m'adono que no em pregunto sobre com superar la passivitat dels alumnes, una passivitat consagrada pels centenars d'hores en les quals han estat asseguts, mirant cap endavant i obligats escoltar a un professor. Per la quantitat d'hores que encara fan així.  Deixar el camp obert amb aquests nois i noies no és suficient.

Vaig rumiant i segueixo corregint els treballs un tant perplexa, i va i em trobo amb que un dels alumnes, un que va voler assumir el rol de filòsof, ha respost de manera clara i senzilla al supòsit que plantejava l'activitat. Recordo els seus dubtes i les seves constants preguntes, prèvia confessió de que no ho entenia...Això sí que no era del tot cert, vaig insistir i... vam parlar de futbol! Bé, més aviat de com és ell quan juga al futbol i de que havia de poder "posar" l'autoconfiança, el valor, l'esperit de lluita, l'alegria que posava quan jugava o entrenava al futbol, que tant patir a les classes, a la majoria si no a totes, que no podia ser, que no li sortien les coses millor no perquè no estigues al seu abast...

Diria que ho ha aconseguit. Si més no, a mi m'ho sembla.

ACTIVITAT 1

El filòsof ha de explicar el cas recollit al primer capítol de "L'home que va confondre la seva dona amb un barret" d'Oliver Sacks com l'explicaria un filòsof grec, un filòsof cristià i un filòsof contemporani. Caldrà que consultis el llibre de text per poder triar entre les diferents concepcions i els diferents filòsofs. Es tracta de posar en relació les concepcions sobre l'ésser humà i les de la relació ment i cervell / ànima i cos.

Filòsof grec, Plató

Segons Plató, l’ésser humà és un ésser dividit entre dos mons, l’espiritual i el material. Per a ell, el cos està fet de matèria i és mortal, mentre que l’ànima pertany a un altre ordre, és espiritual, pura i immortal. Podem parlar d'un dualisme espiritualista.

Plató explicaria aquest cas de la següent manera: El doctor P no pateix cap problema físic, es troba en un perfecte estat, té bon aspecte i és molt intel•ligent, un senyor molt culte, simpàtic, amb imaginació i sentit del humor. Es a dir, de la part estava perfectament, no tenia cap tipus de problema per aquesta banda.

En canvi de la part espiritual aquest senyor sí que podríem dir que té problemes. El no relacionar noms amb el seu rostre o no diferenciar un barret del cap de la seva dona, mostra que la seva altra part (espiritual) podríem dir que no està bé o que directament no hi és. L’ànima tendeix a fugir del cos i en aquest cas es pot observar que aquest home no disposa de gaire.

En definitiva, com he dit abans el esser humà està dividit en dos parts, cos i ànima. Aquest home té una part que no està bé i és per això que no es pot assegurar quin és el seu problema exactament i pel que el doctor Sacks no crec que pugui trobar cura.

Filòsof cristià, Agustí d’Hipona

Per a Agustí d’Hipona aquest problema te una fàcil definició: aquest home no ha seguit el camí de Déu i no trobarà la pau. L’esser humà ha estat creat racional i lliure, es pot decidir acceptar la fe en Déu o rebutjar-la, encara que en aquesta decisió es jugui el destí de cada un de nosaltres. Aquí també podem identificar un dualisme espiritualista.

Segons Agustí d’Hipona, l’ésser humà busca Déu i només en Ell trobarà la pau i la felicitat. El doctor P no ha agafat aquest camí i es per això que es troba en aquesta situació.

Filòsof contemporani, Karl Marx

Marx és materialista, no té una concepció que incorpori la realitat divina o espiritual. Segons Karl Marx, hi ha una única realitat i és material. Identifiquem una concepció monista materialista que explicaria la malaltia del doctor P. com un problema del cervell, perquè no hi ha res més. No es fica amb crences o camins divins, ni amb que l'ésser humà està separat en una part material o espiritual.

Adrià Dobón

Amb els ulls lluents...(Ensenyar = )Liderar segons B. Zender

Benjamin Zender és director de l'Orquestra Sinfònica de Londres. En aquesta conferència comparteix les seves opinions sobre el lideratge i l'entrega.

Bé podríem considerar que aquest hauria de ser el punt de partida del professor en la seva tasca quotidiana: la confiança en les possibilitats dels seus alumnes, el sentit de l'humor, la capacitat de transmetre les pròpies emocions, d'emocionar-se i d'emocionar als seus alumnes. La capacitat,en suma, d'ajudar-los a descobrir tot allò hermós i bo que hi ha dins seu. I això sense defallir, malgrat les tempestes administratives i disciplináries que puguin caure de tant en tant...

Ensenyar filosofia segons Oscar Brenifier

Filosofía en la ciudad

Óscar Brenifier

"La idea que me rondaba desde siempre era la de iniciar al gran público en la filosofía, llevar la filosofía a cada uno. Estaba convencido de que, como yo, todo el que descubriera a Platón quedaría enamorado de él. Me parecía aberrante que una actividad tan vital, tan fundamental para el ser humano, que se relacionaba con la comprensión del mundo y el sentido de la existencia, quedara reservada para una elite académica y erudita. De forma que, una vez terminado mi doctorado en filosofía en la Sorbona, decidí lanzar “el gran proyecto”: introducir la filosofía en la ciudad.

Con mi esposa y colaboradora, fuimos a llamar a las puertas de los ayuntamientos proponiendo a los responsables culturales la organización de talleres de filosofía, lo mismo que los que ya existían de teatro, yoga o tejido. Los habitantes de la comunidad podrían venir semanalmente a discutir sobre diferentes temas y descubrir grandes autores. Nos miraron más bien extrañados, las preguntas que nos plantearon nos hicieron comprender que sospechaban fácilmente que queríamos fundar una nueva secta o que pretendíamos presentarnos a las elecciones.

Esto ocurría antes de que llegara la moda de los cafés filosóficos que iba a cambiar la situación y a banalizar un poco la idea de una actividad filosófica popular. Por casualidad o por intervención de la providencia, una elegida acababa de llegar de un viaje a Grecia: aún motivada por el recuerdo de Sócrates, dio su aprobación. De este modo se creó nuestro primer taller filosófico, el primer hito de esta empresa filosófica.

Algunos años después, nuestra hija mayor entraba en la escuela de párvulos. Propuse a la dirección animar sesiones regulares de filosofía con los niños en los diferentes niveles, entre tres y cinco años, algo que realmente nunca antes había hecho.

Tras obtener el permiso de la inspectora local, me lancé a esta nueva aventura, interesante, pero no siempre fácil. Era necesario inventar diferentes técnicas para invitar a los niños a concentrarse y escuchar. Pronto descubrí hasta qué punto un innato sentido de la lógica aparecía muy pronto en el niño en contra de lo que se suele creer. Pero también descubrí hasta qué punto existen diferencias entre los distintos niños según el contexto familiar y sociocultural. Especialmente entre los alumnos iniciados en una cultura de discusión y los demás alumnos.

Recuerdo a esos alumnos a los que preguntaba y que me miraban como si fuera marciano porque no daba órdenes, no prohibía nada, no regañaba. Estaban asombrados y turbados al ver que solo intentaba saber qué pensaban. Para estos, una palabra tan solo podía tener sentido dentro de un marco utilitario e inmediato en el que el adulto debe necesariamente imponer su autoridad amenazadora.

También fueron mis primeros intentos de formar a los profesores en la práctica filosófica. “Nos pide que cambiemos de sombrero”, dijo un día una de ellas; pues pasar de la afirmación a la pregunta, de la postura de un profesor omnisciente a la práctica de la pregunta abierta, era un auténtico problema. Es difícil convertirse en un ignorante.

Al final del año, redacté un informe en el que ponía de manifiesto diferentes obstáculos pedagógicos, lo que hizo que cayera sobre mí el rayo de la inspectora del lugar, que me acusó de dudar de sus profesores. Afortunadamente, hubo otros que no lo entendieron del mismo modo y enseguida vinieron muchas oportunidades para desarrollar y poner en marcha la práctica de la filosofía con los niños.

Por diferentes razones me invitaban, sobre todo, a trabajar con las clases difíciles. Entre mis recuerdos imperecederos hay uno de una clase muy problemática. Buena parte de los esfuerzos del taller consistía en hacer que los alumnos reflexionaran sobre sí mismos, enseñarles a cuestionarse. El interés era llevar la filosofía hasta sus límites, examinar la capacidad de ese arte para trabajar el ser, para invitar al sujeto a un cuerpo a cuerpo consigo mismo.

Una de tantas mañanas en la que los alumnos estaban un tanto excitados uno de ellos insultó a otro en voz alta. Impresionado por las palabras escribí en el encerado “Kevin, (u otro nombre) es un coñazo” y el nombre del autor de esa invectiva. Luego le pedí a este último que suministrara las pruebas de su acusación. Muy sorprendido, tan solo pudo tartamudear, pero otros tomaron su puesto rápidamente, ya fuera para probar que Kevin era un coñazo, ya para demostrar que, por el contrario, no era ese el caso, lo cual duró una hora.

Cuando uno de los argumentos estaba en un estado avanzado lo examinábamos para determinar si estaba o no claro, si era o no apropiado, sensato o no. Se trataba de hacer un análisis y un juicio, y tuve la impresión de que esa clase nunca había estado tan tranquila y concentrada. Al final de la sesión tanto Kevin como su acusador parecían satisfechos y sorprendidos.

Sin haberlo previsto, algo importante había ocurrido ese día. Una cierta inversión de valores, tal y como recomienda Nietzsche para favorecer la higiene mental. Una toma de distancia habitual frente a la palabra. Abstraerse de repente de los esquemas establecidos y de las reflexiones condicionadas para permitir la articulación de un pensamiento vigoroso.

No siempre nos damos cuenta de ese efecto anestésico, incluso catastrófico, de las reglas en vigor y de la moral establecida en perjuicio de su necesidad. El profesor testigo de este audaz ejercicio no dejó de expresar sus reticencias, sobre todo a propósito de la inscripción de una frase tan dudosa en el encerado. Gesto, sin duda, percibido como una trasgresión simbólica de lo sagrado.

Muchos años después, mis obras de filosofía para niños se publican en una treintena de lenguas; me invitan a animar seminarios en los cuatro puntos del mundo. Al escribir esto me encuentro extraño porque tengo la impresión de que no he hecho nada de particular Y cada vez que entro en una clase, cuando entro en un lugar, en cualquier país, con interlocutores de cualquier edad, tengo la impresión de que toda la filosofía se alegra una vez más en ese momento, una especie de doble o nada en el que todo se puede ganar o perder."

Publicat a Aprender a pensar