Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alumnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris alumnes. Mostrar tots els missatges

diumenge, 29 de juliol del 2012

Mini Síndics a Les Termes


El primer trimestre del curs 2011-12, els alumnes de 4t ESO C van participar en una activitat que el Síndic Municipal, Josep escarpín, havia proposat a la professora d’Ètica, Dolors Alcántara.


Per començar vam comptar amb els contactes que ens va facilitar el Síndic i que eren persones coneixedores de la problemàtica social des de les diferents vessants que la seva relació amb el barri els permetia:

-Cristina Vidal, educadora social.
-Nois i noies amb síndrome de Down que viuen a un pis sense tutelar, autònomament.
-Persona afectada amb el VIH-SIDA que viu a un pis no tutelat.
-Àngel Muñoz, coordinador de districte.
-Joan Jordán, representant de la policia local.
-Un representant de l’associació de Veïns.

Els alumnes s’hi van dedicar amb desigual entusiasme, tot i que alguns van compensar amb escreix a altres. L’objectiu era obtenir informació sobre la situació dels habitants del barri, de manera que aquesta s’incorporés a l’actuació del Síndic Municipal. Els alumnes, treballant en grup, feien de “mini” Síndics.

Per estalviar-nos discussions sobre la necessitat de diners per fer qualsevol projecte educatiu o sobre la dedicació horària d’alumnes i professora cal destacar:
 -no vam disposar de cap mitjà material més enllà dels habitualment utilitzats a l’aula, ni de cap pressupost extra;
-no vam disposar de cap dedicació horària extra dels alumnes més enllà de les entrevistes, d’una durada màxima de tres hores en algun cas;
-ni de cap feina especial per part de la professora al procurar que la feina en grup dels alumnes anés adreçada al coneixement directe de la realitat propera amb els propis mitjans dels alumnes i al seu desenvolupament personal com a ciutadans i ciutadanes.


Vam fer classe d’ètica i ciutadania democràtica aplicada, perquè per al desenvolupament no va ser menor la importància de la forma com iniciàvem el projecte i com es prenien les decisions. Sent un dels eixos temàtics la reflexió sobre la democràcia, no podíem deixar passar l’ocasió de fer democràcia a l’aula.

Un cop elaborats els aspectes bàsics de la proposta entre el Síndic i la professora, aquesta proposta va ser exposada al  grup i va ser posada a la seva consideració i votació. Si el grup no l’acceptava, calia abandonar el projecte i deixar-lo per a un altre trimestre amb un altre grup. El grup, però, va votar majoritàriament a favor de dedicar temps a l’aula i fora d’ella a treballar en grup el projecte.

I és que sense l’acceptació dels alumnes el projecte hauria estat una feina obligatòria més que no hauria provocat probablement gaire interès i, per tant, no hauria comptat sinó amb una pobre dedicació. Sovint passa que anar a la recerca d’allò que motiva intrínsecament es troba a partir de preguntar, d’escoltar i d’acceptar les respostes. Sovint passa que aquest ja és un bon punt de partida per comptar amb la seva participació.


Si voleu saber més de com va anar aquest projecte i dels seus resultats pedagògics, podeu mirar aquí. Podeu considerar que no van ser gaire cosa, però només si deixem de banda el que va suposar l'experiència per als alumnes i que van explicar a una entrevista que se'ls va a Ràdio Sabadell. 

dilluns, 25 de juliol del 2011

Travessa del desert, 2

Ni profetes ni il·luminats guies en mig de la pretesa apocalipsi dels temps sempre canviants, sinó mestres per ajudar-nos a entendre el món. Caldrà, però, que aquests preguin alguna nota del que hi ha i envolta els seus alumnes, els aprenents d'avui per al dia de demà. Sembla que caldrà remoure els seients confortables del costum i de la rutina, groguencs com els fulls d'apunts que alguns encara guarden.




Ensenyar i aprendre són oportunitats per a compartir experiències. La caravana continua la travessa.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Travessa del desert, 1

Foto de X. Perarnau

Internet ha precipitat el desterrament del tradicional sistema educatiu, basat fins ara en el bombardeig de dades, per donar cabuda a un altre molt diferent a partir de pautes educatives noves adaptades al món canviant, ha dit l'expert en educació Richard Gerver .

Gerver ha insistit en què  "no es pot continuar ensenyant els infants am les escoles amb les tècniques del passat" perquè s'han quedat obsoletes.

La por i la negació a una realitat que no es pot aturar són els pitjors enemics... També ha donat un cop d'atenció als docents, a qui ha animat a transformar els seus hàbits d'ensenyament per a incorporar noves estratègies i pautes que estimulin els alumnes a aprendre de manera diferent, tenint en compte la nova realitat.

Una de les claus seria promoure en l'alumne la passió i l'interès per la reflexió i per treballar amb atenció per a entendre perquè passen les coses. Planteja que totes les fases del camí de l'aprenentatger són igualment importants en l'aportació de coneixement i que l'objectiu "seria no tant obsessionar-se amb arribar a la meta per convertir-se en metge o arquitecte del futur, sinó anar aprenent segons s'avança, amb cada pas que es dóna".

Alguns dels reptes de l'educació serien aprendre a treballar en equip, assumir riscos o fomentar la creativitat i l'esperit per a emprendre nous reptes.


La nueva educacion: Richard Gerver por raulespert

El desert està format per milers de grans de sorra. Vull pensar que un dia van ser duríssimes pedres que s'han desfet amb el pas del temps i els canvis inevitables de l'entorn. Es fa llarg de caminar, però no per la duresa del terreny.

El desert és una imatge de la soledat que molts homes i dones van travessar en algun moment de les seves vides d'un límit no desèrtic a un altre límit no desèrtic. D'un món a un altre. Pocs han fet la travessa en absoluta soledat i, sobretot, en absoluta ignorància del que era el desert.

Per això el desert em porta la imatge de les caravanes organitzades que imagino silencioses i sinouses per les carenes enigmàtiques de les dunes relliscant al ritme del vent.

Des del somni premonitori crec recordar el guia de la caravana i el mestratge de la seva mirada. Recordo.

Dedicat al meu mestre de vida, que em va inculcar la passió per viure i per ensenyar: el meu avi. 

dimarts, 12 de juliol del 2011

Facebook i l'aula expandida

Hi havia una vegada uns adolescents que havien de fer classe d'ètica de 4t d'ESO i que no estaven gaire motivats. La professora havia preparat unes activitats de recerca sobre les ONGs amb oficina al municipi on vivien els alumnes. Es trobaven a una de les tres aules d'informàtica fent l'activitat en grup de dos. Espontàniament, els alumnes es comunicaven els resultats de la recerca més enllà del grup de treball assegut davant d'una pantalla. A l'observació de la professora sobre que no es comuniquessin de punta a punta de la classe, van demanar permís per compartir els resultats de la recerca, cosa que a la professora no li va semblar gens malament. Per què no ajudar-se els uns als altres? Tot un aprenentatge per a la vida, que és del que es tracta, va pensar... En un tres i no res i sense més, es van connectar a facebook i van començar a compartir els resultats enviant-se correus des de les seves pàgines personals. Sorpresa, la professora va exclamar: Què feu? Esteu connectats a facebook? Només per passar-nos la info, profe -van respondre. Efectivament, era només per passar-se la informació necessària per a les activitats, tot i que la visió de les fotos personals els feia gràcia i bé que ho demostraven. Però tampoc no es tractava d'acabar com el monjo de El nom de la rosa i prohibir els riures.  

La professora es va adonar de que necessitaven un espai d'intercanvi digital i que ella no havia creat cap -el que fos hauria estat inevitablement tancat i amb requisits d'entrada. Però no feia falta perquè ja tenien un i l'estaven fent servir com a tal, deixant de banda els intercanvis de caire més personal. Se li va acudir llavors obrir una pàgina per al grup de classe i els ho va comentar. Un grup de dos nois gens motivats per l'estudi es va proposar per obrir-la. Cap problema, va dir la professora. I així va aparèixer la primera pàgina de facebook que aquella professora va fer servir per a les seves classes. Va ser una eina més per a aprendre en aquell primer moment. La professora ignorava les moltes possibilitats existents i allò només va ser un començament.

Després d'aquesta experiència, la professora va rumiar i rumiar sobre la utilització de facebook a l'aula mentre alguns alumnes de la seva tutoria es connectaven al xat de facebook per fer preguntes relacionades amb les classes. Aviat ella va desinhibir-se i va fer el mateix quan volia comentar alguna qüestió amb algú. No hi havia gaire temps de rumiar, canviava el grup d'ètica al canviar el trimestre i tenia ganes de llançar-se a practicar l'ús de facebook en una aula que resultaria, com estava veient, inevitablement expandida més enllà dels horaris i espais físics. D'aula, escola i educació expandida ja havia anat llegint, però no es veia amb cor d'intentar participar en semblant revolució sense haver comptat abans amb els alumnes en un moment de crisi, d'oportunitat per l'entrada dels ordinadors personals en les aules fins a 3r d'ESO.

I va aparèixer una nova pàgina de facebook d'un altre grup. Es penjaven notícies, enllaços, documents, opinions i valoracions...Anava la mar de bé disposar de la pàgina com a lloc de trobada dels alumnes i la professora, com a eina a les classes dins i fora de l'aula, com a recurs per a la participació oberta dels alumnes... Però va arribar la prohibició, aquesta sí, i ens van tancar facebook.

Les raons d'això, tant com el valor de l'ús de facebook a l'aula per a educar els ciutadans i les ciutadanes del futur que ja és aquí, ho van explicar força bé els que no rebutjen el que estranyen o no saben gestionar, sinó que entenien que per ensenyar calia aprofitar totes les oportunitats al nostre abast. I és que no era ni és un altre aquest assumpte nostre de l'educació responsable de les noves tecnologies per a una ciutadania digital.

Malgrat la censura imposada per majoria del claustre de professors, la pàgina va continuar funcionant i va rebre aquestes valoracions per part dels alumnes que van respondre a la pregunta Què t'ha semblat l'ús de facebook a les classes d'ètica? 

24 de 27 alumnes van valorar positivament l'ús de la pàgina de facebook per a les classes d'ètica de 4t d'ESO. Dos persones van afirmar que servia per a fer la pilota, cosa que la professora només podia entendre en el marc del costum de clicar "me gusta" a les diferents intervencions. Naturalment, no plovia mai a gust de tothom, de la mateixa manera que calia pensar què es volia expressar quan es clicava "me gusta", doncs a vegades cliquaven ells mateixos les seves pròpies intervencions acabades de fer. Dels aspectes positius destacaven els alumnes participants que permetia una fàcil comunicació entre alumnes i professora i que també estar tots connectats sempre (mira per on no els molestava gens això- va pensar la professora recordant a alguns professors que coneixia...), així com mirar els temes que es treballarian a classe abans. Servia per expressar opinions i debatre i també per a informar-se. Consideraven que era i és útil i que es podria fer en altres matèries, perquè era i és diferent i original.

Aquestes valoracions es comentaven soles. Els del grup del 3r trimestre van ser semblants, havent avançat l'ús en lliurament d'activitats, en ampliacions de materials proposats per ells, fins i tot en la seva avaluació per part de la professora i que era pública.

Per acabar-ho d'adobar: quan a final de curs es van reunir per organitzar un acte de cloenda i reivindicació de la campanya contra el treball infantil que havien treballat a classe, una de les noies participants va proposar que fessin una pàgina de facebook per a intercanviar idees i com a lloc de contacte entre ells. Ja anaven sols, com ha de ser. L'acte es va fer a la festa de final curs i va comptar amb un partit entre alumnes i professors, perquè molts infants es guanyen la vida cosint pilotes de futbol.


Sense entrar en les prestacions de les plataformes digitals o entorns tancats que la professora del conte també feia i fa servir amb resultats positius, semblava que el conte no podria acabar amb un "Vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat" sinó més aviat amb un "Continuarà".

Continuarà l'apertura necessària i inevitable per a compartir espais en què la comunicació fluiexi entre alumnes cada cops més autònoms i capaços de fer-se càrrec del seu aprenentatge mentre una professora o un professor qualsevol observa, participa, comparteix, pensa i, sobretot, proposa com podem aprendre més i millor.

dimecres, 29 de juny del 2011

Diari de final de curs. Apunts sobre democràcia i educació

Del Dicccionario de la Real Academia de la Lengua Española: heterogéneo, a. (Del lat. heterogenĕus, y este del gr. ἑτερογενής).1. adj. Compuesto de partes de diversa naturaleza. homogéneo, a.(Del b. lat. homogenĕus, y este del gr. ὁμογενής).1. adj. Perteneciente o relativo a un mismo género, poseedor de iguales caracteres.2. adj. Dicho de una sustancia o de una mezcla de varias: De composición y estructura uniformes.3. adj. Dicho de un conjunto: Formado por elementos iguales.

Context: enèsima discussió sobre heterogenis o homogenis (grups-classe). L'agrupació dissenya les possibilitats. La metodologia no pinta res. Parlar de democràcia a l'educació és ser valent, sembla ser.

Del bloc de l'EUDEC, aquí seleccionat, una llarga cita amb subratllat meu d'una entrada sobre la necessitat de democratitzar l'educació :

La expansión de las tecnologías de la información y la comunicación e internet, están definitivamente propiciando esa “retribalización” que anunciara Marshall Mcluhan, visionario en este punto donde los haya. La posibilidad que proporcionan estas tecnologías para la comunicación directa entre las personas, la participación y la coooperación, está marcando y va a marcar la recuperación de nuevas sensibilidades y nuevas identidades colectivas e individuales, que comenzaron a perderse hace ya mucho tiempo, con la invención del alfabeto y de la palabra escrita, y que culminaron con la escolarización masiva a escala planetaria y la llegada de los grandes medios de comunicación de masas. (...)

Pregunta: facebook continua bloquejat i de xarxes socials a l'educació, ni pum. Serà que de comunicació directa, no gaire...?

La explicación es que cuando lo social, lo colectivo, lo comunitario, deja de ser preeminente, y el individuo para a ser el centro de todo, comienzan a surgir estrategias de competición por conseguir “un mejor trozo del pastel en el reparto de la riqueza social”. El estado, la nación, el sistema escolar, la universidad, o la organización del trabajo, no son sino herramientas de selección social que organizan esta competición. El Darwinismo, tanto en su concepción biológica como social, vendría a dar un pátina de justificación científica a este modelo de evolución, en el que los mejor adaptados serían los triunfadores.(...)

Pregunta: els millors adaptats al sistema educatiu serien (són?) els triomfadors?

John Taylor Gatto hace un brillante e incisivo análisis de cómo la escolarización masiva y obligatoria ha sido una pieza fundamental en la construcción de una cultura basada, entre otras cosas, en el consumo acrítico y en la predecibilidad de la conducta de las masas, asi como en convertirlas, paradójicamente, en poco productivas. Uno de los principales problemas del capitalismo, como forma de organización de la actividad económica, ha sido históricamente el control de la producción. En la tesis de Gatto, la manera de evitar una mejora de los procesos productivos y evitar la sobreproducción, fue acabar con la imaginación de la gente (“La imaginación es más importante que la inteligencia” nos diría Einstenin), que era la manera de convertirlos en individuos aburridos, carentes de inciativa, sumisos y predecibles en sus hábitos, lo cual era una garantía para la estabilidad de un sistema económico montado en base a la producción y el consumo controlados y constantes. John Taylor Gatto, nos ilustra al respecto con numerosos ejemplos de cómo este diseño se va fraguando entre los siglos XVII al XIX, donde se inicia en Prusia la primera escolarización masiva obligatoria, ” “Mira el filósofo liberal Spinoza. Dijo que la manera de deshacerse de la imaginación era incrustar en la gente reglas sin sentido, competiciones, llenar sus mentes de información inexacta, finalmente ellos cometerán tantos errores o se sentirán tan frustrados, que cederán el proceso de toma de decisiones a otra persona. ” Y esto, por supuesto, se lleva a cabo a través de la escolarización.”

Pregunta: imaginació i metodologies tindran alguna cosa a veure...?

Desde la misma arquitectura cuasi-carcelaria de la escuelas, pasando por aspectos simbólicos como la distribución del tiempo, el orden interior, el curriculum impuesto igual para todos, o la misma separación por edades que discretamente favorece la competición, (no hay competencia entre los diferentes), los exámenes estandarizados, etc., todo tiene un sentido, y nada es casual, según Gatto. Sin embargo esta realidad aparece todavía hoy oculta para la mayor parte de la sociedad, que sigue creyendo en la religión de la educación institucionalizada y en sus títulos, como la verdadera fé y los pasaportes que le llevará al paraiso de una vida confortable y segura.
Pregunta: alguna relació amb l'atenció a la diversitat? Huummm...

Pero la llegada de la crisis puede haber empezado a trastocar esta percepción, justo en este momento en que la tecnología, internet y las redes sociables están abriendo paso a una nueva era de comunicación, sociabilidad, sentido de comunidad, aprendizaje autónomo y empoderamiento de la gente frente a lo institucional, incluyendo todo lo relacionado con la educación y los aprendizajes. Quizás ahora por primera vez en los últimos dos siglos, comienza a vislumbrarse una posibilidad real de transformación de la educación, y desde nuestra perspectiva, no hay otra vía mejor ni posible que democratizándola, liberándola de las ataduras que le han sido impuestas durante estos últimos dos siglos y que la han convertido en mero condicionamiento.

Pregunta: hi ha alguna pregunta?

Y eso empieza, como tantas veces hemos insistido aquí, por dar el protagonismo a los niños y jóvenes en sus procesos de aprendizaje. Y pasa también sobre todo por crear espacios educativos autogestionados, donde las normas, las decisiones, las sanciones incluso, cuando son necesarias, son dictadas y consensuadas por toda la comunidad educativa, creando de esa manera un sentido de comunidad desde la participación consciente, el diálogo, el consenso, la práctica de la responsabilidad sobre los propios actos, y nunca desde la imposición autoritaria, o desde razones o objetivos ajenos a los protagonistas. Es sólo dentro del marco comunitario donde las personas podemos dar lo mejor de nosotras mismas y donde damos sentido a nuestras vidas. Pero esto, como todo lo propiamente humano, tenemos que aprenderlo, experimentarlo y practicarlo.


Pregunta: podem cedir gran part del poder sense perdre l'autoritat per construir espais d'aprenentatge possibilitadors i no determinadors?

Este es el sentido y la práctica que el movimiento por la democratización de la educación viene señalando desde hace mucho tiempo. Como seres humanos tenemos dos necesidades vitales primordiales que deben ser reconocidas y que debieran estar en el corazón de cualquier proyecto educativo: una es la de la libertad, la no coerción, el poder crecer como personas únicas, la necesidad del respeto a nuestra diferencia, a crecer según nuestros talentos y nuestras aptitudes, desde nuestra motivación intrínseca. La segunda es la de reconocer que esta libertad sólo tiene sentido dentro del marco de lo social, de que vivimos en un marco cultural fuera del cual nuestra existencia apenas tiene sentido. Pero eso requiere un aprendizaje, desde pequeños, en los valores de lo comunitario, del dialogo, del consenso, del apoyo mutuo, del respeto al otro, puesto que todo en lo humano es al final una construcción colectiva.

Conclusions: tantes d'incordiants i molestes....!




dimarts, 21 de juny del 2011

Educació política

Fa un temps que segueixo a facebook una pàgina que es titula "Pensant el món" (Pensando el mundo). No sé res de qui alimenta la pàgina, tret de que és algú que es dedica a compartir música, poesia o imatges que dibuixen el mapa de qui s'inquieta per tot allò que l'envolta i intenta pensar el que hi ha. Sembla guiat tant per un afany de comprensió com de recerca sobre què fer. Sembla portat contínuament des de la vida al pensament i del pensament a la vida. Una mica com el que intento fer a les meves classes, però defugint tota presumpció que no sigui més que un apunt, una direcció cap a la qual mirar. L'acció queda en suspens, cosa que no suposa renunciar a la seva incitació.
Aquestes darreres setmanes hem de mirar cap a les places i atendre el que està succeint, doncs allà tenim un clar exemple d'un pensar el món que està portant a un intent de canviar-lo. Des de la filosofia cal alegrar-se d'aquest esforç, com podem trobar en aquest manifest de professors i alumnes de filosofia que ja he signat i que us animo a signar. Des de la filosofia cal entendre el que està passant i potser definir-se com ja ho ha exposat un company de professió : com un més del 15M.  

El passat 19 de juny, alumna i professora vam gaudir d'una protesta ciutadana animada i pacífica i ens vam trobar parafrasejat al "nostre amic Descartes" en mig d'una autèntica festa de la ciutadania.
Fotografia de Laura Peláez



No desaprofitarem l'oportunitat de portar aquest aprenentatge de reflexió i acció ciutadana a les aules.

A classe de sociologia vam comentar la xerrada de M. Castells als acampats de la Plaça Catalunya, per exemple.Igualment per exemple i per agafar empenta i en el marc de les decisions que es prenen a final de curs per al curs vinent, a 4t d'ESO farem política per a joves inquiets, un nou i excel.lent llibre d'Enric Senabre.

I és que a poc que mirin, els joves pensen i pensen bé que cal canviar moltes coses del món. Per això aquest final de curs farem un petit acte de protesta contra el treball infantil i per la defensa del dret a l'educació per a tots els infants í joves del món. Comptarem amb la presència del Síndic de Greuges municipal  també a la nostra festa de final de curs. Una festa que no serà una mera festa. La consciència social i ciutadana s'ha colat en els intersticis de les celebracions escolars per demanda dels mateixos alumnes que han començat a experimentar amb el seu poder de proposta, de decisió i d'acció.

Les acampades s'inicien al pensament o a la boca de l'estòmac, tant és. El cas és que s'estenen i s'encomanen a tot el cos... social, sempre que res que no sigui pacífic no faci la seva aparició.

diumenge, 22 de maig del 2011

I tu, què vols?

Ètica aplicada (a). Dos punts.

QUIERO from Edartis on Vimeo.


Punt i seguit. Jo vull....

diumenge, 15 de maig del 2011

Noch einmal!


I, a sobre, amb un rap fet per alumnes sobre què és la filosofia.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Crisis? What crisis?



Per als que tindran entre 25 i 26 anys l'any 2020. Hi ha qui assegura que no serà fins llavors que podrem donar per acabada "aquesta" crisi...

divendres, 15 d’abril del 2011

Gratitud

"Examinem l'ofensa d'ingratitud, per exemple, que té lloc quan per la nostra banda manifestem obertament a algú una voluntat expressa i li prestem bons serveis, i a canvi només en rebem la mala fe o la indiferència, els greuges i les desatencions. Estudiem aquests aspectes punt per punt i examinem només amb la raó en què consisteix el demèrit o blasme: mai no ens en sortirem ni arribarem a cap conclusió.
La raó s'ocupa de qüestions de fet o de relacions. Preguntem doncs, primer, on és aquesta qüestió de fet que aquí anomenem ofensa, assenyalem-la, determinem la seva durada, descriguem la seva essència o naturalesa, diguem quin és el sentit o facultat amb què la copsem. (...) Consegüentment, podem inferir que l'ofensa d'ingratitud no és cap fet individual, sinó que sorgeix d'una combinació de circumstàncies que, en presència d'un espectador, li desperten el sentiment de blasme, a causa de l'estructura i el mecanisme particular de la seva ment."

Hume: Del sentiment moral, Apèndix de la Investigació sobre els principis de la moral.

Consegüentment, podem igualment inferir que la gratitud no és cap fet individual, sinó que sorgeix d'una combinació de circumstàncies que, en presència d'un espectador, li desperten el sentiment d'aprovació, a causa de l'estructura i el mecanisme particular de la seva ment. Juguem parafrasejant a Hume.

Sembla ser que el mecanisme de la meva ment em porta a sentir gratitud vers els que també semblen manifestar-la, o els que expressen quelcom semblant a la simpatia. Potser els observadors externs o espectadors també ho hagin captat. Si no, tant fa. Puc fer d'espectadora i sentir gratitud i simpatia pel que rebo i alimenta el meu donar.

 

 

diumenge, 13 de febrer del 2011

Identificant errors

A 2n de bat hem posat en pràctica aquest curs les autoavaluacions reflexives. Aquesta és la manera com es podrien anomenar les activitats en què els alumnes autoavaluen per si mateixos la correcció d'una sèrie de respostes destinades a demostrar la comprensió d'un text ampli o d'un recull de textos d'un autor, comprensió en la qual s'han d'explicar i relacionar els conceptes clau i reconstruir les argumentacions.

Un cop rebuda la feina per correu electrònic, els alumnes reben les respostes correctes, havent de corregir i puntuar d'una banda les seves; intentant explicar, d'una altra, quines són les errades que han comés. L'única nota posada per la professora és la de l'autoavaluació reflexiva. Reben dues notes més: la de presentació de la feina i la de la puntuació que ells mateixos s'atorguen. La nota total es calcula per mitjana aritmètica.

Han identificat els errors següents:

1.-Sobre la comprensió: no haver entés la pregunta o entendre la pregunta malament, així com no haver entés el text per la seva dificultat
2.-Sobre les condicions: no dedicar prou temp i no fer la feina amb prou atenció
3.-Sobre les respostes: incompletes, incorrectes per raons exposades al punt 1 o bé per confusió entre les pròpies idees i la resposta a les preguntes sobre el text
Finalment, han identificat l'expressió incorrecta com una causa més d'errades.

Aquest alumnes i jo naveguem junts ja fa dos cursos. Això a aquesta professora no li passava feia temps, doncs es quedava un curs rere l'altre fent 1r de batxillerat, sense poder mantenir algunes empentes i sense poder animar-se a provar experiments diversos i reflexions tan necessàries com estimulants sobre i amb els seus alumnes. Són aquests alumnes els que van inspirar una entrada que va tenir l'oportunitat de formar part del bloc d'un company de feina i que va sorgir a partir de la iniciativa d'aquests alumnes de fer una pàgina de facebook sobre el que passava, en part, a l'aula. La podeu trobar també enllaçada a una de les entrades d'aquest bloc.

Penso que avancem plegats en la construcció d'un aprenentatge en el qual es fomenta la seva autonomia i reflexió. Penso que aprenem si no més, sí una mica millor i sobretot de manera diferent a la que estan habituats i que és la que ens envolta majoritàriament.

Cal canviar maneres de fer sense que això suposi deixar de banda les de sempre. Però les amenaces es multipliquen i les aules corren el perill de quedar-se aillades per complet de la resta del món, just en la línia contrària del que sembla ineludible admetre i posar en marxa en educació.

Entre les amenaces, una de les més pregones és la de la incomprensió amanida amb la por al desconegut. Afegint-li la censura efectiva sense més valoració ni reflexió de cap mena, la condemna es converteix en la norma del pensament unificat.

Manifestament el món dels adolescents es vehicula per les xarxes socials, que no ho són només de relacions personals, sinó també xarxes de coneixement. Si a les aules ens blindem contra això i altres elements considerats  "estranys" a la docència, perdrem encara més oportunitats de les que habitualment es perden a causa de la falta de coordinació dels equips, de la falta de formació i de pràtica reflexiva autèntica per part del professorat, de la dificultat per a propiciar una col.laboració real i efectiva amb les famílies, de l'absència d'iniciativa pedagògica dels claustres...

Bloquejar l'accés a facebook resulta una forma de censura inquestionada que des de la por, més temor que cap altra cosa provoca.

Tant de bo els meus alumnes detectant errors no caiguin mai en tenir por a la llibertat!


 

dissabte, 29 de gener del 2011

Exercicis compartits

A filosofia de 1r de batxillerat hem treballat el tema de ment i cervell a partir d'una webquest que la professora ha fet com a exercici d'un curs telemàtic. Ha abandonat per impossibilitat de complir els terminis, apart de per no trobar-se gens còmoda amb l'enfocament, però la webquest ha quedat i calia testar-la.

He corregit alguns dels treballs de grup lliurats i no diria que estan malament però tampoc acaben d'estar bé. Vam dedicar algunes sessions de classe a la feina i el treball en grup no ha funcionat en la majoria dels casos. En alguns casos sembla que no s'han entès els enunciats de les preguntes, tot i les explicacions. També s'han deixat en blanc i no s'han preguntat els dubtes. Em pregunto sobre l'eina, sobre com promoure el treball cooperatiu, sobre les orientacions donades a l'aula i m'adono que no em pregunto sobre com superar la passivitat dels alumnes, una passivitat consagrada pels centenars d'hores en les quals han estat asseguts, mirant cap endavant i obligats escoltar a un professor. Per la quantitat d'hores que encara fan així.  Deixar el camp obert amb aquests nois i noies no és suficient.
Vaig rumiant i segueixo corregint els treballs un tant perplexa, i va i em trobo amb que un dels alumnes, un que va voler assumir el rol de filòsof, ha respost de manera clara i senzilla al supòsit que plantejava l'activitat. Recordo els seus dubtes i les seves constants preguntes, prèvia confessió de que no ho entenia...Això sí que no era del tot cert, vaig insistir i... vam parlar de futbol! Bé, més aviat de com és ell quan juga al futbol i de que havia de poder "posar" l'autoconfiança, el valor, l'esperit de lluita, l'alegria que posava quan jugava o entrenava al futbol, que tant patir a les classes, a la majoria si no a totes, que no podia ser, que no li sortien les coses millor no perquè no estigues al seu abast...
Diria que ho ha aconseguit. Si més no, a mi m'ho sembla.
ACTIVITAT 1
El filòsof ha de explicar el cas recollit al primer capítol de "L'home que va confondre la seva dona amb un barret" d'Oliver Sacks com l'explicaria un filòsof grec, un filòsof cristià i un filòsof contemporani. Caldrà que consultis el llibre de text per poder triar entre les diferents concepcions i els diferents filòsofs. Es tracta de posar en relació les concepcions sobre l'ésser humà i les de la relació ment i cervell / ànima i cos.

Filòsof grec, Plató

Segons Plató, l’ésser humà és un ésser dividit entre dos mons, l’espiritual i el material. Per a ell, el cos està fet de matèria i és mortal, mentre que l’ànima pertany a un altre ordre, és espiritual, pura i immortal. Podem parlar d'un dualisme espiritualista.

Plató explicaria aquest cas de la següent manera: El doctor P no pateix cap problema físic, es troba en un perfecte estat, té bon aspecte i és molt intel•ligent, un senyor molt culte, simpàtic, amb imaginació i sentit del humor. Es a dir, de la part estava perfectament, no tenia cap tipus de problema per aquesta banda.

En canvi de la part espiritual aquest senyor sí que podríem dir que té problemes. El no relacionar noms amb el seu rostre o no diferenciar un barret del cap de la seva dona, mostra que la seva altra part (espiritual) podríem dir que no està bé o que directament no hi és. L’ànima tendeix a fugir del cos i en aquest cas es pot observar que aquest home no disposa de gaire.

En definitiva, com he dit abans el esser humà està dividit en dos parts, cos i ànima. Aquest home té una part que no està bé i és per això que no es pot assegurar quin és el seu problema exactament i pel que el doctor Sacks no crec que pugui trobar cura.

Filòsof cristià, Agustí d’Hipona

Per a Agustí d’Hipona aquest problema te una fàcil definició: aquest home no ha seguit el camí de Déu i no trobarà la pau. L’esser humà ha estat creat racional i lliure, es pot decidir acceptar la fe en Déu o rebutjar-la, encara que en aquesta decisió es jugui el destí de cada un de nosaltres. Aquí també podem identificar un dualisme espiritualista.

Segons Agustí d’Hipona, l’ésser humà busca Déu i només en Ell trobarà la pau i la felicitat. El doctor P no ha agafat aquest camí i es per això que es troba en aquesta situació.

Filòsof contemporani, Karl Marx

Marx és materialista, no té una concepció que incorpori la realitat divina o espiritual. Segons Karl Marx, hi ha una única realitat i és material. Identifiquem una concepció monista materialista que explicaria la malaltia del doctor P. com un problema del cervell, perquè no hi ha res més. No es fica amb crences o camins divins, ni amb que l'ésser humà està separat en una part material o espiritual.
Adrià Dobón

dimecres, 29 de desembre del 2010

Molta sort, de tot cor

El vaig llegir fa un temps i l'havia oblidat. Gràcies a una companya de professió, el recordo, el recupero, l'incorporo al blog i el deixo aquí com a regal per als meus alumnes... que ben aviat prendran possessió del seu regne...

Carta a una princesa


Princesa,

Pronto, muy pronto vais a tomar posesión de vuestro reino. Y qué más quisiera yo que poder contaros los secretos de las tierras y las gentes que habitan ese reino. Deciros, por ejemplo, cuán ásperos, cuán feroces pueden llegar a ser sus inviernos, y qué dulces las mañanas de verano. Avisaros también de que el sol hay veces que sale a medianoche. Y que el corazón existe, que uno puede -debe- llegar a estar en paz con él sin necesidad de volverse ciego, sordo y mudo ante todo el peso del mundo.

Quisiera contaros, poder contaros. Pero, en realidad, ¿qué sé yo? Vuestro reino es vuestro tiempo, sólo vuestro. Vais a reinar un tiempo en el que nunca ha reinado nadie. Un tiempo muy difícil, porque es nuevo. Nadie lo ha vivido nunca. Y sin embargo, no debéis alarmaros en exceso: más o menos es lo que nos está pasando, lo que nos ha pasado a todos. Incluso ahora, después de tantos años, cada mañana, al despertar, muchos aún repetimos ese gesto de tomar posesión de nuestro tiempo, cambiando en algo sus leyes, redibujando sus fronteras -y nos decimos que en adelante nunca más, o que hoy sí, que finalmente será hoy el día en que sí, que de hoy no pasa. En alguna medida, no importa tanto que al final las horas acaben por ordenarse casi como siempre. Es lo malo que tienen las usuras, las inercias, las deudas que acarrean los tiempos que ya están muy usados. Lo que sí importa es que siga vivo el gesto - nos decimos por adentro, casi como alguien que resucita. Vamos a vivir el día de hoy vivos, por cuenta propia. Lo que importa tal vez sea abrir los oídos y los ojos, recordando que si el día es nuevo, forzoso es que traiga algo nuevo. Pero que si eso que trae el nuevo día de hoy es realmente algo nuevo será preciso abrir mucho los ojos y los oídos para llegar a percibir en qué consiste, y de qué se trata. Dónde está la diferencia. Estar atento, ser prudente, no tener miedo.

Quisiera poder contaros pero no sé, no sabría cómo contrarrestar con mi sola voz tantas cosas como se dicen, tantas banalidades como se os han dicho: que vuestro reino tendrá un jardín con césped y piscina, que nunca amanecerá nublado, que no importa el sentir de los que sirven o recogen las basuras, que lo que importa es que el canario cante en su jaula y el perrito no esté triste. Que vuestra vida - ya sabéis lo que dice la canción: la vida de plástico, es algo fantástico - que vuestra vida debe ser así; que si no, será un fracaso.

Bien, yo ya soy mayor y algo entiendo de fracasos, es natural. Cuando era joven, alguien, un tal Jerry Rubin, acuñó una consigna de guerra con lo que entonces se llamaba el Sistema. Decía simplemente: Do it. Eran los tiempos de los yippies, los herederos políticamente radicalizados de los hippies. Y do it quería decir actúa, casi como quien dice: espabila. En realidad, actúa quería decir: oponte activamente a todos los intentos del Sistema por adueñarse de tu experiencia del mundo, piénsalo todo por ti mismo y obra en consecuencia. Hablar hoy de los hippies provoca siempre sonrisitas indulgentes - fueron apenas una moda, se dice, los niños floridos. Y sin embargo se olvida que el Sistema se sobrecogió cuando miles y miles de jóvenes en toda la tierra decidieron abandonar el mundo del consumo. Imaginadlo por un momento: dejaron de consumir, fue algo que se hizo. Hoy es impensable, imposible tal vez, el Sistema conoce el riesgo y ha aprendido bien la lección. Hoy, ya lo sabéis, la consigna sigue sonando, do it, pero ya sólo quiere decir: compra. Y Jerry Rubin es ahora un descerebrado adicto a las vitaminas que afirma que la única manera de combatir contra el Estado es reemplazarlo, como tantos y tantos héroes menores de aquellos tiempos que son ahora los que nos gobiernan. Do it, siendo la misma palabra, ha pasado de querer decir obra por ti mismo a significar obedece. Ésta es la cosa.

Entiendo que el peso del mundo invita a volverse ciego, sordo y mudo. Por doquier llueven los avisos de que éstos son tiempos cada vez más difíciles. Cada día mueren cien mil personas de hambre, sólo de hambre, en este planeta. Los dineros que los países civilizados gastan en comida para perros bastarían para salvarlos. Se ha dicho y repetido. Yo de estas cosas no entiendo, sólo soy un hombre de letras. Puedo entender, sí, que los ricos y los poderosos, los que nos gobiernan, no tengan escrúpulo alguno en destruir tierras y gentes para acrecentar sus lucros. Siempre encontrarán un rincón protegido donde edificar sus lujosos refugios, a salvo. Pero lo que no entiendo es que hayan convertido el lenguaje en un desierto de estupidez y brutalidad. Porque nadie puede escapar al lenguaje: el lenguaje somos todos, y es casi todo lo que somos. Nadie puede ponerse a salvo del modo como el lenguaje nos dibuja los contornos de todo aquello de lo que podemos tener experiencia. Vivimos según el lenguaje que tenemos a nuestra disposición. Nuestra vida es sólo tiempo cabalgado por un lenguaje. Por eso es tan terrible que las palabras se nos mueran, que nos las maten, que pertenezcan cada vez más a un enemigo ciego, sordo y mudo ante el peso del mundo - como si fueran un territorio ocupado. Porque cuando las palabras mueren, irremediablemente, los hombres enferman.

No hace mucho asomó en el periódico una noticia que hablaba de una niña que había vivido enteros sus quince años encerrada ante el televisor. Reconocía tan sólo cuatro palabras: up, down, in, out. ¿Puede que se nos avecine un mundo en el que cuatro palabras como éstas basten? En todo caso, a menudo parece que ésa sea la intención: que nuestros modos de enseñanza, las maniobras de los poderosos, la inteligencia de los creativos publicitarios, casi toda nuestra palabra pública no tenga otro fin sino promocionar el analfabetismo más desolador, la estupidez y la brutalidad. Y sin embargo, el oído que tenemos a lo que de poético hay en el lenguaje nos viene avisando desde siempre acerca de lo que allí está en juego. Porque es el lenguaje el que nos abre a la experiencia de tener experiencia, y la poesía no es sino la toma de conciencia de este hecho. Prostituir el oído es delegar por cuenta ajena toda nuestra experiencia del mundo, firmar la más negra esclavitud, lo más parecido a un suicidio.

Algo como esto es lo que sí sé, como hombre de letras. No sé si me explico. Os pondré un sólo ejemplo, como un cebo para la imaginación apenas. Hace ya bastantes siglos, un grandísimo poeta japonés, Basho, recibió a su discípulo Kikaku, quien le dio a leer un haikú que acababa de componer. El poema decía así:

Libélulas rojas
Quítales las alas
Serán granos de mostaza.

El maestro leyó el poema y replicó: No. De este modo has matado a la libélula. Di más bien:

Granos de mostaza
Añádeles las alas
Y serán libélulas.

Esto es algo que desde hace siglos se ha sabido, aunque hoy parece que haya gran empeño y mucha prisa en olvidarlo.

¿Que qué quiero decir con todo esto? Casi os diría que ni yo mismo lo sé, a ciencia cierta. Tal vez pretendía tan sólo mostraros el poder de la palabra: deciros que sólo ella nos permite ponernos a salvo de la brutalidad y la estupidez; que sólo gracias a ella podemos encara el peso del mundo recordando que el corazón existe; que es ella solamente la que nos señala lo que de nuevo trae el nuevo día. Aunque sea algo tan humilde como una carta como ésta lo que llega con el nuevo día, a veces salva.

Muy pronto vais a tomar posesión de vuestro reino, ya lo sabéis. Ahí está ya el tapete, y los dados girando. Pronto se os sucederán las malas, las buenas rachas. Empezará vuestro juego, y deberéis ir aprendiendo a jugar, paso a paso, sin desespero ni jactancia. A menudo no será fácil, pero, cuando esto suceda, recordad que para los hombres, la dignidad del vivir siempre ha consistido en apostar por una experiencia del mundo en la que se acompasen el corazón y la palabra.

Os deseo suerte, princesa, mucha mucha suerte.

Miguel Morey, Pequeñas doctrinas de la soledad